La ciutat i el món urbà

Introducció

La ciutat i el món urbà

• Les ciutats són llocs on es concentra la població i les seves activitats. Les ciutats centralitzen una sèrie de funcions urbanes i un gran nombre de serveis.
• Sovint el lloc on se situa una ciutat condiciona la seva forma i les seves característiques ambientals i culturals.
• Avui les ciutats solen tenir uns límits difícils d’establir ja que els edificis i el traçat dels carrers poden arribar a formar extenses àrees urbanitzades.

1. El poblament urbà. Una aproximació a la ciutat

1.1. El concepte de ciutat

• Existeixen diversos criteris per definir el concepte de ciutat:
• La quantitat d’habitants que té la concentració de població (a Espanya ha de ser de més de 10000).
• L’activitat econòmica dels seus residents: la població urbana es dedica, majoritàriament, a activitats relacionades amb els sectors secundari i terciari.
• La forma o morfologia urbana: la realitat urbana es relaciona amb un medi construït i amb espais densament ocupats.
• L’estil de vida: la ciutat és un lloc de trobada entre persones i d’intercanvi de productes i idees.

1.2. Les funcions urbanes

• Una ciutat compleix diferents funcions:
– Funció administrativa i política. Moltes ciutats són seus de les institucions públiques del país, província o comarca.
– Funció militar. Moltes ciutats tenen l’origen en una funció militar de defensa i protecció a causa del lloc estratègic que ocupaven, i des del qual era fàcil defensar-se.
– Funció comercial i financera. Les ciutats que estan ben comunicades exerceixen una funció comercial que es coneix com la seva àrea de mercat.
– Funció industrial. Moltes ciutats han crescut gràcies a la implantació d’indústries. La ciutat dota de mà d’obra les indústries que ara se situen a les zones perifèriques.
– Funció cultural i turística. Les ciutats solen tenir diversos equipaments culturals (museus, biblioteques…) i una àmplia oferta d’activitats culturals i turístiques.
– Funció residencial i convivencial.
• A més, hi ha ciutats que tenen una funció preponderant: religiosa, cultural, política i administrativa o turística.

2. La morfologia urbana

2.1. La trama urbana

• La morfologia urbana estudia la ciutat tenint en compte la distribució dels seus carrers i edificis, és a dir, la seva trama urbana.
• Segons aquesta distribució es distingeixen diferents tipus de plans: irregular, radiocèntric o ortogonal. El pla urbà és la representació gràfica, a escala, d’una ciutat.
• A gairebé totes les ciutats europees, si es mira el pla urbà es poden diferenciar: el barri antic, l’eixample i els barris perifèrics.

2.2. El barri antic

• El barri antic es correspon normalment amb el centre històric de la ciutat.
• El pla irregular és propi dels centres històrics i mostra una trama densa, intricada i irregular amb carrers estrets.

2.3. Els eixamples

• Al segle XIX la població de moltes ciutats europees va créixer molt a causa de la industrialització.
• Una gran majoria de ciutats van optar per ampliar la seva trama urbana d’una forma planificada, sorgint així els eixamples.
Poden tenir plans:
– El pla radiocèntric. La ciutat s’organitza entorn d’un punt central a partir del qual es projecten els carrers com si fossin els raigs de la roda d’una bicicleta.
– El pla ortogonal o reticular. El traçat dels carrers es talla perpendicularment, creant una forma de quadrícula.

2.4. Els barris perifèrics

• Es poden distingir dos tipus de barris perifèrics:
– Els barris perifèrics formats per grans blocs de vivendes obreres amb capacitat per a molta població.
– Els barris perifèrics adopten una morfologia de ciutat jardí, atès que la tipologia d’edificis és de cases unifamiliars amb amplis espais reservats per a zones verdes.

3. El creixement urbà actual

3.1. El procés d’urbanització

• Avui en dia, les ciutats de tot el món creixen sense parar i el procés d’urbanització s’accelera. Això es deu a l’èxode rural i a que la ciutat actua com a centre d’atracció.
• El creixement de les ciutats ha fet sorgir les aglomeracions urbanes, que són àmplies zones que comprenen una o vàries ciutats i les seves àrees circumdants. Poden ser de diversos tipus:
– Àrea metropolitana: agrupa una gran ciutat i la zona urbana que l’envolta.
– Conurbació: és la unió de dues o més àrees metropolitanes.
– Megalòpolis: és la suma de vàries conurbacions.

3.2. La jerarquia urbana

• La jerarquia urbana és el nivell d’importància que té una ciutat. Segons aquesta jerarquia hi ha ciutats de diversos tipus:
– Metròpolis globals: són decisives a nivell mundial política i econòmicament.
– Metròpolis mundials: tenen projecció internacional perquè són seus de multinacionals, d’importants activitats culturals, etc.
– Metròpolis nacionals: són capitals d’Estat que concentren funcions i serveis.
– Centres regionals i comarcals: són ciutats de mida mitjana i nuclis menors que exerceixen influència en els pobles del voltant.

4. Un món de grans ciutats

4.1. Les grans ciutats al món actual

• Les grans ciutats del món es caracteritzen per:
– Ser grans aglomeracions urbanes que van creixent.
– Mantenir moltes desigualtats internes, que es manifesten en l’existència de barris molt diferents.
– Tenir alts nivells de desenvolupament.
– Ser competitives entre elles en un context mundial.

4.2. Les ciutats dels països desenvolupats

• A les ciutats dels països desenvolupats es distingeixen diverses zones:
– El centre urbà, que sol ser el nucli històric als països europeus, o un centre modern dedicat als negocis a Amèrica i Austràlia.
– Una zona molt edificada que envolta el centre.
– Una perifèria d’urbanització difusa.
• Aquestes ciutats també tenen vàries necessitats: construir equipaments i infraestructures (hospitals, escoles, proveïment de recursos i energia…); planificar la urbanització; tenir una completa xarxa de comunicacions i transports.

4.3. Les ciutats dels països pobres

• Les ciutats dels països en vies de desenvolupament són enormes i molt denses, creixen de forma desordenada, tenen dèficit d’infraestructures i equipaments i presenten importants desequilibris socials entre els seus residents. A més, hi ha una gran diferència entre les ciutats d’un mateix país, que solen estar també mal comunicades entre elles.

4.4. La ciutat, un ecosistema humà

• Una ciutat es pot entendre com un ecosistema perquè:
– Neix, creix i evoluciona.
– S’hi introdueixen una sèrie de recursos (persones, aliments i aigua, matèries primeres, energia…) i, al seu torn, en surten altres productes, residus i persones.
• Malgrat això, la ciutat és un ecosistema humà, cada vegada més allunyat de la natura i un espai molt contaminat.

5. La ciutat europea al llarg del temps

5.1. La ciutat preindustrial

• Les ciutats preindustrials eren nuclis aïllats i escassament connectats. Malgrat això, eren centres de poder econòmic, polític i/o religiós:
– La ciutat antiga té origen en les colonitzacions gregues i en la conquesta romana. De les urbs romanes destaquen el seu pla ortogonal i les seves infraestructures.
– La ciutat medieval, de mida petita i emmurallada per a la seva defensa i seguretat, tenia carrers estrets i un traçat irregular.
– La ciutat moderna començava a tenir una planificació ordenada i edificis públics i privats importants. Les capitals dels Estats van començar a destacar.

5.2. La ciutat industrial

• Les ciutats industrials apareixen amb el naixement de les fàbriques, que s’hi instal·len: la població va augmentar amb rapidesa, es van destruir les muralles i es van construir els eixamples i els barris perifèrics.
– Amb la Revolució Industrial, l’economia basada en l’agricultura va deixar pas a la indústria.
– Les activitats industrials suposen la construcció de grans edificis: les fàbriques.
– Les fàbriques transformen totalment el paisatge.
– L’arribada massiva de treballadors des de zones rurals buscant feina i millors condicions de vida comporta la destrucció de les muralles i explica el creixement dels eixamples.

5.3. La ciutat postindustrial

• La ciutat postindustrial sorgeix a finals del segle XX. Degut al preu elevat del sòl al centre de la ciutat i a les noves comunicacions i transports, les activitats i la població s’estenen i es formen àrees metropolitanes.
– Les indústries van expandir-se, des de l’interior de la ciutat cap a emplaçaments perifèrics, com els polígons industrials, cap a llocs millor comunicats, o les van traslladar a països amb mà d’obra barata.
– Les persones, les activitats i els equipaments s’escampen per un territori molt més extens que el dels límits d’una sola ciutat, sorgint així les àrees o regions metropolitanes.

Evolució històrica de les ciutats europees

6. L’espai urbà a Espanya

6.1. El model de jerarquia urbana a Espanya

• El sistema urbà espanyol està format per:
– Una jerarquia de ciutats, que és un sistema d’ordenació de les ciutats d’un territori d’acord amb la seva població i les seves funcions urbanes.
– Uns eixos de desenvolupament urbà, referits a l’espai on una sèrie de ciutats entren en contacte, vinculades pel tipus d’activitats econòmiques que desenvolupen i per les xarxes de transport.

6.2. La jerarquia de ciutats a Espanya

• Les ciutats espanyoles es classifiquen segons una jerarquia de ciutats, d’acord amb els seus habitants, les funcions que fan i l’extensió de la seva àrea d’influència:
– Metròpolis nacionals: són Madrid i Barcelona; la seva influència arriba a tot el país i s’estén internacionalment.
– Metròpolis regionals: tenen entre 500000 i 1500000 habitants i la seva influència com- prèn una regió extensa.
– Metròpolis subregionals: tenen de 200000 a 500000 habitants i tenen servei especialit- zats.
– Centres subregionals: solen ser capitals de província i fan un paper administratiu.
– Capitals comarcals: són localitats d’entre 10000 i 50000 habitants que influeixen en les localitat veïnes.

6.3. Eixos del sistema urbà espanyol

• Els eixos de desenvolupament urbà relacionen les seves activitats a través de xarxes de transport.
• A Espanya són cinc:
– Eix mediterrani. S’estén des de la frontera francesa fins a Cartagena.
– Eix cantàbric. Des de França fins a l’aglomeració que formen Oviedo i Gijón.
– Eix de la vall de l’Ebre, que uneix els dos eixos anteriors;
– Eix atlàntic.
– Eix andalús.

Jerarquia de ciutats i eixos de desenvolupament urbà

7. El fet urbà a Catalunya

7.1. Evolució recent del poblament urbà

• L’evolució del poblament urbà a Catalunya està marcada pels processos d’industrialització que ha viscut el nostre territori:
– A mitjan segle XIX moltes ciutats van créixer per acollir els immigrants que arribaven del camp per treballar-hi i això va originar una gran falta d’habitatges i d’equipaments; es van projectar plans d’eixample per organitzar ordenadament aquesta expansió.
– Entre 1950 i 1975 van arribar a les ciutats catalanes molts immigrants de la resta de l’Estat; el creixement va ser molt gran i força caòtic i van sorgir els polígons industrials i els barris residencials, formats per blocs de pisos d’escassa qualitat constructiva.

7.2. Barcelona i el sistema urbà català

• El sistema urbà català està dominat per Barcelona i la seva àrea metropolitana:
– Barcelona és una metròpoli nacional i regional, i també té un paper important en el sistema mundial i en l’arc mediterrani.
– Des de mitjan segle XX Barcelona s’estengué més enllà del seu municipi fins a constituir una conurbació o contínuum urbà amb altres localitats veïnes i s’ha configurat una organització institucional pròpia (Àrea Metropolitana de Barcelona), tot i que la influència que exerceix la ciutat és més àmplia (Regió Metropolitana de Barcelona).
• Tot i el pes que té Barcelona dins la seva regió metropolitana hi ha diverses ciutats que fan un paper molt important en l’equilibri del sistema urbà metropolità.
• A Catalunya també hi ha altres nuclis importants: les tres capitals provincials, per les funcions que concentren i per la influència que exerceixen en el seu entorn. I també fan un paper destacat a nivell comarcal les capitals de comarca.