Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

Introducció

Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

• La fi dels imperis colonials, després de la Segona Guerra Mundial, constitueix un dels grans esdeveniments del segle XX.
• La descolonització va afectar primer sobretot el continent asiàtic i la zona del Pròxim Orient.
A l’Àfrica, la descolonització va ser una mica més tardana i al sud del continent s’hi va mantenir el domini colonial fins als anys vuitanta.
• Alguns països van assolir la independència per mitjà d’acords amb les metròpolis, però d’altres van haver de passar per processos molt dificultosos i guerres d’alliberament sagnants.
• El 1955, els nous estats es van reunir a la Conferència de Bandung amb la finalitat de proclamar els seus drets i de fer públiques les seves reivindicacions. Aquesta trobada es va convertir en un esdeveniment històruc, perquè va representar l’entrada de l’anomenat Tercer Món a l’escena política internacional.
• Els nous estats, però, van mantenir una dependència econòmica respecte de les antigues metròpolis (neocolonialisme) i avui dia encara arrosseguen els problemes del subdesenvolupament.

1. La fi dels imperis colonials

1.1. Les causes de la descolonització

• Entre les causes del procés descolonitzador es poden destacar:
– El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies.
– La puixança dels moviments nacionalistes.
– La disminució del prestigi de les potències colonials.
– L’expansió d’una opinió internacional contrària a la colonització.
– El suport a la descolonització de les dues grans potències (els EUA i l’URSS).

1.2. El procés descolonitzador

El procés va passar per diverses etapes segons les zones:
La primera etapa es va iniciar a Àsia després de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes es van oposar al retorn a la situació anterior. Afecta al Pròxim Orient i Àsia, entre 1945 i 1955. Va destacar l’Índia.
La segona etapa va afectar el nord d’Àfrica i es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania. Abasta la dècada de 1950.
La tercera fase va afectar l’Àfrica subsahariana i es va estendre   entre 1955 i 1965, quan la majoria de les colònies britàniques, franceses i belgues es proclamaren independents.
La quarta i última fase va afectar el sud d’Àfrica i va ser tardana, a partir de 1975.

Mapa de la descolonització
Mapa de la descolonització a l’Àsia
Mapa de la descolonització a l’Àfrica

El procés descolonitzador
Alguns exemples a Àsia i Àfrica

ÀSIA Independència de l’Índia (1947)
Independència d’Indonèsia (1949)
Independència d’Indoxina (1954)
ÀFRICA
DEL NORD
Independència del Marroc (1956)
Independència de Tunícia (1956)
Independència d’Algèria (1962)
ÀFRICA SUBSAHARIANA Independència del Congo (1960)
Independència de Kenya (1963)
ÀFRICA
DEL SUD
Independència de Sudàfrica (1961)
Independència d’Angola (1975)

La divisió de l’Índia britànica

1.3. El conflicte de l’Orient Mitjà

Palestina era un protectorat britànic habitat per musulmans, però amb un contingent de jueus important.
• El 1947, una resolució de l’ONU va proposar la partició en dos estats, un de jueu i un altre palestí i el 1948 es va proclamar l’Estat d’Israel.
• Els palestins i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià i van formar la Lliga Àrab i van desencadenar la primera guerra araboisraeliana.
• Es van desencadenar dues guerres més i el 1964 es va crear l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), dirigida per Iàssir Arafat, per defensar els interessos palestins.
• El 1993 es va acordar la creació a Israel d’un territori autònom sota autoritat palestina.

El conflicte arabo-israelià
La Guerra dels Sis Dies (1967)

2. Descolonització i Tercer Món

2.1. El sorgiment del Tercer Món

• La majoria dels nous estats sorgits de la descolonització se sentien marginats de la política internacional.
• Els nous països independents van manifestar la seva voluntat de quedar al marge del control de les dues superpotències i de decidir el seu propi destí i afrontar el problema de la pobresa
• Amb aquest objectiu, el 1955 es va reunir la Conferència de Bandung, que va acollir els representants de 29 països africans i asiàtics recentment descolonitzats.
• A Bandung es va acordar:
– la condemna del colonialisme,
– la sobirania i igualtat de les nacions,
– el rebuig de la ingerència en els assumptes interns dels estats, i
– la necessitat de crear ajudes econòmiques i culturals per a Àsia i Àfrica.
• També es va elaborar una tesi neutralista, de no alineació internacional, que el 1961, a la conferència de Belgrad, va dur a la creació del Moviment de Països No Alineats.

Països participants a la Conferència de Bandung (1955)
La Conferència de Bandung

2.2. El neocolonialisme, una herència colonial

• Malgrat això, a la majoria dels nous Estats es van mantenir els interessos econòmics de les antigues metròpolis.
• El neocolonialisme era una nova forma de domini que comportava una dependència econòmica i cultural de l’antiga metròpoli per part dels països descolonitzats.
• L’estructura econòmica dels nous països era dèbil. Havien d’exportar matèries primeres i importar productes industrials.
• Aquesta dependència comercial és l’intercanvi desigual.
• En conseqüència, aquests països pateixen una forta dependència financera i tecnològica de l’exterior.

Les desigualtats econòmiques al món

2.3. Disputes ètniques i territorials

• El traçat de les fronteres dels països que s’independitzaven responia a interessos colonials i, freqüentment, aquests països agrupaven tribus i ètnies diverses.
• A més, alguns dels nous dirigents van instaurar governs dictatorials i corruptes, sostinguts per l’exèrcit, que satisfeien els interessos de les velles metròpolis.
• En alguns països van sorgir moviments revolucionaris per fer-se amb el poder, i a molts d’ells s’hi va desencadenar una guerra civil.

Els tres mons

Documents

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb