Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

Introducció

Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

• La fi dels imperis colonials, després de la Segona Guerra Mundial, constitueix un dels grans esdeveniments del segle XX.
• La descolonització va afectar primer sobretot el continent asiàtic i la zona del Pròxim Orient.
A l’Àfrica, la descolonització va ser una mica més tardana i al sud del continent s’hi va mantenir el domini colonial fins als anys vuitanta.
• Alguns països van assolir la independència per mitjà d’acords amb les metròpolis, però d’altres van haver de passar per processos molt dificultosos i guerres d’alliberament sagnants.
• El 1955, els nous estats es van reunir a la Conferència de Bandung amb la finalitat de proclamar els seus drets i de fer públiques les seves reivindicacions. Aquesta trobada es va convertir en un esdeveniment històruc, perquè va representar l’entrada de l’anomenat Tercer Món a l’escena política internacional.
• Els nous estats, però, van mantenir una dependència econòmica respecte de les antigues metròpolis (neocolonialisme) i avui dia encara arrosseguen els problemes del subdesenvolupament.

1. La fi dels imperis colonials

1.1. Les causes de la descolonització

• Entre les causes del procés descolonitzador es poden destacar:
– El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies.
– La puixança dels moviments nacionalistes.
– La disminució del prestigi de les potències colonials.
– L’expansió d’una opinió internacional contrària a la colonització.
– El suport a la descolonització de les dues grans potències (els EUA i l’URSS).

1.2. El procés descolonitzador

• El procés va passar per diverses etapes segons les zones:
– La primera etapa es va iniciar a Àsia després de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes es van oposar al retorn a la situació anterior. Afecta al Pròxim Orient i Àsia, entre 1945 i 1955. Va destacar l’Índia.
– La segona etapa va afectar el nord d’Àfrica i es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania. Abasta la dècada de 1950.
– La tercera fase va afectar l’Àfrica subsahariana i es va estendre   entre 1955 i 1965, quan la majoria de les colònies britàniques, franceses i belgues es proclamaren independents.
– La quarta i última fase va afectar el sud d’Àfrica i va ser tardana, a partir de 1975.

Mapa de la descolonització
Mapa de la descolonització a l’Àsia
Mapa de la descolonització a l’Àfrica

El procés descolonitzador
Alguns exemples a Àsia i Àfrica

ÀSIA• Independència de l’Índia (1947)
• Independència d’Indonèsia (1949)
• Independència d’Indoxina (1954)
ÀFRICA
DEL NORD
• Independència del Marroc (1956)
• Independència de Tunícia (1956)
• Independència d’Algèria (1962)
ÀFRICA SUBSAHARIANA• Independència del Congo (1960)
• Independència de Kenya (1963)
ÀFRICA
DEL SUD
• Independència de Sudàfrica (1961)
• Independència d’Angola (1975)

La divisió de l’Índia britànica

1.3. El conflicte de l’Orient Mitjà

• Palestina era un protectorat britànic habitat per musulmans, però amb un contingent de jueus important.
• El 1947, una resolució de l’ONU va proposar la partició en dos estats, un de jueu i un altre palestí i el 1948 es va proclamar l’Estat d’Israel.
• Els palestins i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià i van formar la Lliga Àrab i van desencadenar la primera guerra araboisraeliana.
• Es van desencadenar dues guerres més i el 1964 es va crear l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), dirigida per Iàssir Arafat, per defensar els interessos palestins.
• El 1993 es va acordar la creació a Israel d’un territori autònom sota autoritat palestina.

El conflicte arabo-israelià
La Guerra dels Sis Dies (1967)

2. Descolonització i Tercer Món

2.1. El sorgiment del Tercer Món

• La majoria dels nous estats sorgits de la descolonització se sentien marginats de la política internacional.
• Els nous països independents van manifestar la seva voluntat de quedar al marge del control de les dues superpotències i de decidir el seu propi destí i afrontar el problema de la pobresa. 
• Amb aquest objectiu, el 1955 es va reunir la Conferència de Bandung, que va acollir els representants de 29 països africans i asiàtics recentment descolonitzats.
• A Bandung es va acordar:
– la condemna del colonialisme,
– la sobirania i igualtat de les nacions,
– el rebuig de la ingerència en els assumptes interns dels estats, i
– la necessitat de crear ajudes econòmiques i culturals per a Àsia i Àfrica.
• També es va elaborar una tesi neutralista, de no alineació internacional, que el 1961, a la conferència de Belgrad, va dur a la creació del Moviment de Països No Alineats.

Països participants a la Conferència de Bandung (1955)
La Conferència de Bandung

2.2. El neocolonialisme, una herència colonial

• Malgrat això, a la majoria dels nous Estats es van mantenir els interessos econòmics de les antigues metròpolis.
• El neocolonialisme era una nova forma de domini que comportava una dependència econòmica i cultural de l’antiga metròpoli per part dels països descolonitzats.
• L’estructura econòmica dels nous països era dèbil. Havien d’exportar matèries primeres i importar productes industrials.
• Aquesta dependència comercial és l’intercanvi desigual.
• En conseqüència, aquests països pateixen una forta dependència financera i tecnològica de l’exterior.

Les desigualtats econòmiques al món

2.3. Disputes ètniques i territorials

• El traçat de les fronteres dels països que s’independitzaven responia a interessos colonials i, freqüentment, aquests països agrupaven tribus i ètnies diverses.
• A més, alguns dels nous dirigents van instaurar governs dictatorials i corruptes, sostinguts per l’exèrcit, que satisfeien els interessos de les velles metròpolis.
• En alguns països van sorgir moviments revolucionaris per fer-se amb el poder, i a molts d’ells s’hi va desencadenar una guerra civil.

Els tres mons

Documents

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb