Cap a un sistema mundial

Introducció

La globalització: cap a un sistema mundial

•Actualment predomina una economia global, capitalista i de mercat, que implica una xarxa d’intercanvi de mercaderies, d’informació i de capitals que afecta el món sencer.
•La globalització és un fenomen econòmic, social, cultural i polític.

1. Un sistema mundial

1.1. La globalització

• La globalització es caracteritza per la interdepèndencia econòmica, política, social i cultural de tots els països del món.
• Es defineix pels trets següents:
– Té una cobertura mundial.
– És immediata.
– Té una base econòmica i comercial.
– Ha transformat les bases de la societat (les formes de produir, de governar i de viure).
– Ha creat una consciència mediambiental i social mundial.

1.2. La globalització econòmica

• L’economia global es caracteritza per:
– La concentració del capital i la formació de grans empreses.
– La defensa de la lliure competència.
– La facilitat de moviment dels capitals que tenen les borses mundials.
• S’organitza al voltant de tres grans centres de poder (els EUA, la UE i el Japó) i alguns centres secundaris (Austràlia, l’Índia, la Xina i el Brasil).

2. La globalització en la manera de viure

2.1. Vida quotidiana i globalització

• La globalització la trobem present en diversos àmbits de la nostra vida quotidiana:
– El comerç global, amb l’ajut de la publicitat, facilita que es consumeixin els mateixos productes arreu del món.
– La ciència i la cultura també s’ha globalitzat, i els nous avenços o les obres més recents són adoptats o coneguts a tot el món.

2.2. Els riscos de la globalització

• El món globalitzat pateix greus amenaces, com la propagació de malalties o el terrorisme:
– La millora de les comunicacions augmenta el risc de contagi de certes malalties que s’han convertit en un problema mundial, com és el cas de la sida.
– El món està amenaçat per grups organitzats violents, que rebutgen l’ordre polític i social mundial i intenten imposar els seus objectius per mitjà d’actes de terrorisme.

3. Tecnologia, comunicació i globalització

3.1. Desenvolupament tecnològic i economia

• El creixement econòmic recent ha estat possible gràcies al desenvolupament de la investigació científica i tecnològica i a les seves aplicacions.
• La inversió en investigació i innovació és molt costosa, però aporta grans beneficis. Els governs i les grans empreses dediquen molts diners a finançar instal·lacions i equipaments d’investigació molt cars.
• Quan una empresa fa una innovació, la patenta i tots aquells que volen utilitzar la nova tècnica han de pagar per poder-los aplicar. Les patents són una bona font d’ingressos.
• Els països més desenvolupats destinen al voltant del 3% del PIB a la investigació tecnològica.
• El cost de la innovació ha accentuat les diferències entre països desenvolupats i països subdesenvolupats.

3.2. Comunicació, informació i desenvolupament

• Els progressos en el camp de l’electrònica han permès que, en pocs anys, la informàtica es converteixi en un dels factors més importants de desenvolupament.
• El desenvolupament de la informàtica i de les telecomunicacions ha possibilitat la creació de les autopistes de la informació, que han interconnectat el món i permeten un enorme transvasament d’informació.
• Dins de les autopistes de la informació, la xarxa més utilitzada és Internet.

3.3. Un món televisiu

• La televisió és, actualment, el mitjà d’informació i entreteniment principal. La informació i l’oci generen riquesa i influeixen en l’opinió pública.
• Qualsevol esdeveniment que passa al món, el podem “contemplar” a la televisió.
• A més, la televisió per satèl·lit permet veure programes de molts països.

4. Globalització i desigualtat

4.1. Els indicadors de desenvolupament

• Els indicadors de desenvolupament d’un país més utilitzats són els següents: el Producte Interior Brut (PIB), el PIB real per habitant i l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH).
• Dos indicadors que també permeten precisar el nivell de desenvolupament d’un país són:
– El consum de calories: interessa saber quantes persones consumeixen per sobre o per sota del mínim necessari (2400 calories diàries). Es calcula que al món hi ha uns 850 milions de persones insuficientment alimentades.
– La Línia de Pobresa Humana (LPH) permet saber quantes persones viuen en un país amb menys diners del mínim imprescindible.

4.2. L’accés desigual a la riquesa al món

• L’economia global crea grans desigualtats al món:
– Els Estats Units, el Canadà, el Japó i la Unió Europea dominen l’economia mundial. La renda per habitant i any pot superar els 35000 dòlars.
– Altres regions viuen en condicions de misèria, amb una renda inferior a 1000 dòlars.

4.3. L’accés desigual al benestar

• Les diferències entre els països rics i els països pobres estan augmentant. A més del PIB per habitant, hi ha uns altres dos indicadors bàsics per comprendre les desigualtats entre països rics i pobres: l’esperança de vida i l’accés a l’educació:
– L’informe de l’ONU de 2006 sobre el desenvolupament humà situa l’esperança mitjana de vida a 67 anys. Aquesta xifra amaga greus desigualtats perquè als països rics és d’uns 78 anys i als pobres, de 53 anys.
– L’informe de l’ONU de 2006 reflecteix la lenta millora de l’accés a l’educació al món i s’ha reduït l’analfabetisme, però la desigualtat d’oportunitats entre països rics i pobres és abismal.

4.4. La fam i la sobrealimentació

• La fam és un dels problemes greus del món. Més de 850 milions de persones passen fam al món. Aquesta quantitat augmenta uns quatre milions cada any, especialment al continent africà.
• Està provocada per causes naturals i per causes humanes:
– Entre les causes naturals hi ha les sequeres, les inundacions, les glaçades i les plagues.
– Les causes humanes influeixen cada vegada més: guerres, decisions polítiques i econòmiques, etc.

5. Causes de la desigualtat en un món globalitzat

5.1. Causes de la desigualtat

• Les causes principals de l’existència de països subdesenvolupats són:
– Els desequilibris demogràfics: la natalitat alta dóna lloc a una població jove creixent que no té feina i que intenta emigrar.
– La descolonització: es va donar en estats nous amb pocs mitjans i amb una població poc preparada. Aquests països han patit el domini econòmic de les seves antigues metròpolis i guerres inacabables.
– La globalització ha augmentat les diferències: el comerç desigual amb els països desenvolupats del nord endeuta els països pobres del sud.

5.2. Els desequilibris demogràfics

• La natalitat tendeix a disminuir a tot arreu. Tot i això, als països pobres continua sent elevada.
• Com que la mortalitat infantil tendeix a reduir-se, el resultat és una població jove molt nombrosa.
• Aquesta població jove té una sèrie de necessitats a les quals no hi pot accedir, perquè la riquesa dels països pobres creix a un ritme inferior al de la població. Aleshores la pobresa augmenta.
• La falta de llocs de treball fa que aquesta població jove intenti emigrar cap als països rics.

5.3. La descolonització

• Una bona part dels països pobres van ser antigues colònies dominades per potències europees.
• Quan aquestes colònies van aconseguir la independència (a mitjans del segle XX), disposaven d’escassos mitjans materials i tenien una població poc preparada.
• Els nous països han continuat sota el domini econòmic de les seves antigues metròpolis, que continuen explotant els seus recursos naturals, ocupen a una part de la mà d’obra a les seves mines i plantacions i interfereixen en els seus assumptes polítics.

5.4. La globalització i el deute extern

• El comerç desigual fa endeutar els països pobres, que per créixer necessiten construir infraestructures, crear serveis i comprar maquinària i patents.
• Per poder disposar de capital, els països pobres demanen crèdits als països rics a canvi de pagar uns interessos mentre no es torna el deute.
• Sovint els països pobres no poden ni tan sols pagar els interessos, i el deute extern es va acumulant fins que arriba a ofegar l’economia del país.

5.5. Mesures de futur

• La humanitat és conscient de la desigualtat que hi ha entre el món ric i el pobre. Diferents sectors polítics i organitzacions proposen mesures per superar la pobresa:
– Condonar o anul·lar el deute extern dels estats més pobres.
– Dedicar el 0,7% de la Renda Nacional Bruta dels països rics per ajudar-los a desenvolupar-se.
– Establir un comerç just perquè els productors dels països pobres rebin un preu adequat pels seus productes.