Introducció
Un món dividit en blocs (1945-1991)
• En finalitzar la Segona Guerra Mundial, el món estava dominat per dues grans potències: els Estats Units i la Unió Soviètica.
• La política de blocs va dur a l’alineament de nombrosos països del món en l’un o en l’altre bloc.
• Els Estats Units es varen consolidar com la primera potència econòmica i militar del món occidental capitalista i varen exercir un lideratge indiscutible.
• La Unió Soviètica es va convertir en la força de l’àmbit socialista, exercint la seva influència sobre amplis territoris.
• A mitjan dècada del 1980, una sèrie de problemes al bloc soviètic varen comportar l’inici de reformes profundes que provocaren la crisi del sistema, la desaparició del socialisme a l’Europa de l’Est i l’enfonsament de l’URSS.
• Al començament de la dècada del 1990, es va posar fi a la política de blocs, sorgida de la Segona Guerra Mundial, i el món va entrar en una nova etapa històrica.
1. Els Estats Units, líder del món capitalista
1.1. L’afermament de la potència nord-americana
• Després de la segona guerra mundial, els EUA es van consolidar com la potència hegemònica en el món capitalista i es van centrar en frenar l’expansió comunista.
• El predomini dels EUA descansava sobre tres pilars:
– La superioritat tecnològica i econòmica.
– El prestigi polític.
– La potència militar.
• L’actuació dels Estats Units es va centrar en dos objectius: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. Per a fer-ho, van desenvolupar el Pla Marshall a Europa.
1.2. L’evolució política
• En la dècada de 1950, demòcrates i republicans es van rellevar al poder, i durant la presidència de Truman es va dur a terme una forta política anticomunista (caça de bruixes).
•A partir de 1960, la superioritat dels Estats Units al món va començar a erosionar-se:
– En l’àmbit econòmic, va haver d’afrontar la competència d’Europa i del Japó.
– A escala social, es va evidenciar l’existència d’un sector ampli de pobres i marginats, així com un problema de discriminació racial respecte a la població negra.
– En el pla polític, va augmentar el temor a l’URSS, posseïdora de míssils capaços d’arribar al territori nord-americà.
• Cap al 1960, quan la superioritat dels EUA patia una forta erosió, va sorgir la figura de John F. Kennedy, que pretenia rellançar l’economia i la tecnologia i fer front a les desigualtats socials i racials. Durant aquest període es va consolidar el model de vida americà, basat en el consum.
1.3. L'”American Way of Life”
• L’hegemonia nord-americana se sustentava també en la creença en la superioritat de la seva manera de vida, basada en l’abundància i el consum.
• Però la societat de l’abundància tenia el seu costat fosc: sectors socials amplis quedaven exclosos de l’opulència.
• Als anys seixanta aquest model social va ser contestat. Les organitzacions de població negra es van radicalitzar i la joventut es va revoltar contra els valors imperants. Les protestes de negres i joves, les massacres a Vietnam, etc., van potenciar el sorgiment d’un cert sentiment antiamericà.
• Els EUA també van veure contestada la seva hegemonia en l’àmbit internacional.
1.4. La influència dels Estats Units
• Els Estats Units també havien establert la seva influència en molts països del món: Amèrica Llatina, el nord d’Àfrica, Iran, Pakistan, Israel, etc.
• A partir de la dècada de 1970 semblava que perillava la posició internacional americana, per la crisi del petroli, la derrota a Vietnam, la invasió soviètica d’Afganistan, etc. Per fer front a aquesta situació, a la dècada de 1980 Reagan va impulsar una política exterior intervencionista.
2. L’Europa Occidental (1945-1973)
2.1. La reconstrucció d’Europa
• Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats. A l’Europa occidental es van prendre mesures i es van crear organismes per garantir la reconstrucció postbèl·lica.
• Un pas per a la reorganització econòmica europea va ser la creació d’una entitat econòmica de col·laboració supranacional.
• Així, el 25 de març de 1957, diversos països van firmar el Tractat de Roma, que va donar origen a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).
2.2. Els anys del creixement econòmic
• Als anys cinquanta, l’Europa occidental va iniciar un període de creixement econòmic.
• En general, es va viure una millora de la renda per habitant, una puja dels salaris i uns índexs baixos d’atur.
• Molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors tradicionals van donar pas a les noves indústries.
• El desenvolupament es va veure acompanyat per la intervenció de l’Estat en matèria econòmica.
• Es va produir una incorporació de la dona al treball.
2.3. La democràcia a Europa: l’Estat del benestar
• El creixement econòmic va anar acompanyat a l’Europa occidental per la consolidació de sistemes polítics democràtics.
• Les forces polítiques més representatives s’agrupaven en dues tendències: els conservadors i els socialdemòcrates.
• El model europeu es caracteritza per una més gran protecció social de l’Estat (Estat del benestar).
• A finals dels anys seixanta van sorgir a Europa moviments alternatius que van plantejar noves reivindicacions: antibel·licisme, ecologia, feminisme, etc.
3. El Japó, una potència asiàtica
3.1. L’ocupació americana
• Després de la rendició en la Segona Guerra Mundial, el Japó va ser ocupat per les forces nord-americanes, que van establir un sistema polític inspirat en les democràcies occidentals.
• Davant la por d’una expansió comunista a la zona del Pacífic, els Estats Units van veure en el Japó el seu millor aliat asiàtic.
• Per aquest motiu, els nord-americans van fomentar la seva ràpida recuperació econòmica i li van retornar la sobirania perduda.
3.2. El miracle econòmic
• A la fi del conflicte bèl·lic, el Japó estava destrossat econòmicament i moralment. Però, en menys de vint anys, es va convertir en la segona potència econòmica mundial.
• Aquest “miracle japonès” s’explica per diversos factors:
– L’ajuda dels Estats Units i la no existència de despeses militars.
– La coexistència de grans grups industrials i financers, que controlaven els sectors bàsics de l’economia.
– Una elevada inversió i molta innovació tecnològica.
– La superabundància de mà d’obra i la poca cobertura social.
3.3. Les particularitats del model japonès
• El creixement ràpid de la industrialització en un país sense matèries primeres ha comportat que el model japonès tingui unes particularitats diferents d’altres països capitalistes.
– En primer lloc, el Japó presenta una de les més altes densitats urbanes del món.
– En segon lloc, la tradició japonesa exigeix una disciplina de treball molt rigorosa, que comporta una alta productivitat.
– En tercer lloc, els treballadors de les grans empreses disposen d’un treball assegurat per a tota la vida. Això afavoreix una lleialtat a l’empresa.
4. La Unió Soviètica, una gran potència
4.1. La reconstrucció econòmica
• En els quatre anys següents al final del conflicte bèl·lic, l’URSS va reconstruir la seva economia i va assolir el nivell de producció anterior a la guerra.
• Després de la guerra, la Unió Soviètica va dur a terme una reconstrucció econòmica basada, sobretot, en la mobilització social i en el progrés tècnic.
– Es va donar prioritat a la indústria pesant, a la d’armament i a les comunicacions.
– En l’agricultura, van continuar amb les col·lectivitzacions, alhora que es desenvolupava la mecanització.
• El creixement econòmic va ser innegable, però va originar un model molt desequilibrat, que va debilitar la indústria del consum.
4.2. La societat soviètica
• La societat soviètica presentava dos grups socials: el format per assalariats i pagesos cooperativistes, i el dels treballadors intel·lectuals i professionals amb algun privilegi.
• La veritable classe dominant la formaven aquells grups que tenien el poder polític, especialment els vinculats al Partit Comunista.
• El conjunt de la població va assistir paulatinament a una millora del nivell de vida, sobretot a partir de 1956.
4.3. L’evolució política de l’URSS
• La victòria bèl·lica va reforçar Stalin, es va fomentar el culte a la seva persona i es van perseguir els dissidents polítics.
• La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a l’URSS. En el XX Congrés del PCUS, el 1956, es van reconèixer els greus errors del període anterior.
• En morir Stalin, Khruixtxov va obrir un procés de desestalinització, certes reformes internes per millorar el nivell de vida de la població i avançar en llibertats, i un compromís exterior per la coexistència pacífica.
– En la política interior, va imposar un programa nou de reformes.
– En la política exterior, va obrir el camí a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diverses vies per a la construcció del socialisme.
• Les reformes iniciades per Khruixtxov es van paralitzar el 1964 i ell va ser substituït. Es va fer secretari general del partit comunista a Breixnev. Es va tornar a imposar un control ideològic.
• A partir de 1964, l’aparell del règim, encapçalat per Breznev, va imposar un altre cop un immobilisme de ferro que no va aconseguir solucionar els desequilibris econòmics.
5. L’expansió del comunisme
5.1. Les democràcies populars de l’Europa de l’Est
• Els Estats de l’Europa oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats “de democràcia popular”. Van desenvolupar programes de reconstrucció.
• La Guerra Freda va originar que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament amb la Unió Soviètica.
• A partir de 1947, la pressió dels EUA, exercida a Europa amb el Pla Marshall, va inquietar els soviètics.
• L’URSS va forçar els comunistes de les democràcies populars a alinear-se amb la política exterior soviètica.
• Com a conseqüència, els països controlats per l’URSS es van integrar al COMECON, espècie de “mercat comú” de l’àrea soviètica.
5.2. La influència del model soviètic
• El model soviètic va resultar atractiu en nombrosos països descolonitzats, sense tradició democràtica i que volien solucionar els seus problemes econòmics i socials:
– A l’Amèrica Llatina, el triomf de la Revolució cubana, el 1959, es va convertir en el model dels moviments revolucionaris. Va impulsar les guerrilles per tot el continent, i també una fugaç revolució a Nicaragua. – A Àsia, la influència va destacar a la Xina, Corea, Indoxina, Afganistan i el Pròxim Orient.
– A l’Àfrica, alguns estats del Magrib van adoptar règims socialitzants mentre la influència soviètica s’estenia a Etiòpia. Algèria i Líbia van ser socialitzants, i altres països van rebre suport de la URSS i Cuba.
6. Crisi econòmica i política als països industrialitzats
6.1. La fi del creixement: la crisi del 1973
• L’economia dels països occidentals industrialitzats va tenir una greu crisi en el període 1973-1974. Els orígens d’aquesta crisi són molt complexos.
• El 1973 es va produir la crisi del petroli.
• Únicament les empreses més fortes van sobreviure i es va produir una major concentració del poder econòmic.
• A més, per rebaixar els costos fiscals i salarials, algunes empreses es van traslladar a països del Tercer Món. Així es va iniciar el procés de deslocalització industrial.
6.2. Europa enfront de la crisi
• A l’Europa occidental, la crisi va desestabilitzar les polítiques socials i econòmiques d’anys anteriors.
• Els primers anys de la crisi, els governs socialistes o socialdemòcrates es van recolzar en una forta intervenció de l’Estat per generar ocupació i reactivar l’economia.
• La conseqüència va ser un increment de la inflació i un augment del nombre d’aturats.
• El fracàs d’aquesta política va dur al poder governs conservadors.
• Finalment, es va optar per un projecte d’unitat europea.
6.3. Reorientació de la política exterior dels Estats Units
(1973-1988)
• La crisi econòmica va afavorir l’agreujament de la tensió internacional i el paper hegemònic dels Estats Units va començar a esquerdar-se.
• El 1973, els nord-americans van haver de retirar-se del Vietnam, i el 1979, la guerrilla sandinista va prendre el poder a Nicaragua.
• El 1981, el nou president nord-americà, Ronald Reagan, va anunciar el rearmament nord-americà i va reafirmar la seva política exterior intervencionista.
• Els Estats Units van abandonar la política de distensió i davant els signes de crisi a l’URSS va apostar per fer costat als sectors dissidents dels països socialistes.
7. Crisi i esfondrament del comunisme
7.1. Els problemes del model soviètic
• Durant dècades l’URSS va ser la segona potència militar del món i el referent per a molts països, però la seva economia tenia problemes molt greus. El sistema soviètic presentava una economia estancada, amb una tecnologia endarrerida i un baix nivell de vida de la població.
• La imposició del model soviètic a l’Europa de l’Est es va dur a terme amb problemes.
7.2. Les reformes de Gorbatxov
• El 1985, Gorbatxov va ser elegit secretari general del Partit Comunista de l’URSS i va iniciar un procés reformista per fer front als problemes de l’URSS:
– En l’àmbit econòmic va proposar la perestroika, un pla per revitalitzar l’economia i augmentar la producció de béns de consum.
– En el terreny polític, la glasnost va suprimir la censura i va introduir una certa democratització. Es va suprimir el monopoli polític del Partit Comunista. El 1990 es van convocar les primeres eleccions lliures.
– Va establir una política exterior favorable al desarmament i va propiciar el diàleg amb els Estats Units.
7.3. La desaparició del bloc de l’Est
• El moviment reformista acabaria amb els règims polítics de l’Europa de l’Est, i poc després Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària i Romania es van transformar en societats democràtiques i capitalistes i Alemanya es va reunificar.
– El moviment reformista es va iniciar a Polònia, on unes eleccions van ser guanyades pel sindicat catòlic Solidaritat, enfrontat al Partit Comunista.
– L’exemple polonès va ser seguit per la caiguda dels règims comunistes d’Hongria, Txecoslovàquia i Bulgària.
• Els esdeveniments més importants van tenir lloc a l’Alemanya Oriental. El novembre de 1989 es va aconseguir l’obertura del Mur de Berlín. L’octubre de 1990, es va produir la reunificació d’Alemanya, amb l’adhesió de la RDA a la RFA.
• Posteriorment, en la majoria dels països del Tercer Món van desaparèixer els règims socialitzants i es van acceptar economies de lliure mercat. Cuba, Vietnam i la Xina en serien l’excepció.
7.4. La dissolució de l’URSS
• Les reformes de Gorbatxov van suscitar l’oposició dels sectors més immobilistes del PCUS, que no volien perdre el monopoli del poder i els seus antics privilegis.
• L’agost del 1991 aquests sectors van protagonitzar un cop d’Estat militar a Moscou, que va ser vençut per la resistència de la població russa.
• Així, les reformes van conduir, després d’un intent de cop d’Estat, a la supressió del règim comunista i a la divisió de la URSS en 15 repúbliques independents.
– Ieltsin va decretar la supressió del règim comunista i va dissoldre el PCUS. Es va reconèixer la independència de les repúbliques bàltiques i d’Ucraïna i Bielorússia.
– L’URSS va acabar dividida en 15 repúbliques independents i Gorbatxov va dimitir del seu càrrec el 1991.
Documents
Més webs sobre aquest tema a Buxaweb
- Evolució dels blocs (1945-1991) a buxaweb.cat (ampliació)
- La Guerra Freda (1945-1991) a buxaweb.cat (ampliació)
- La guerra freda i la política de blocs (1947-1991) a buxaweb.com
BLOG BUXAWEB 