
Els sectors econòmics
– La geografia econòmica és una branca de la geografia humana que estudia les activitats econòmiques,la seva localització en l’espai i la seva problemàtica.
– Estudia el procés de producció de béns i serveis destinats a satisfer les necessitats humanes.
– Es divideix en tres sectors econòmics (o productius): primari, secundari i terciari.
SECTOR PRIMARI | SECTOR SECUNDARI | SECTOR TERCIARI |
---|---|---|
Activitats relacionades amb l’obtenció i producció d’aliments | Activitats relacionades amb l’obtenció de productes a través d’un procés de transformació | Activitats relacionades amb la prestació de serveis a la població. No produeixen béns materials |
Agricultura Ramaderia Pesca Explotació forestal | Mineria Producció d’energia Indústria Construcció | Comerç Transport Altres serveis |
Introducció
L’agricultura, la ramaderia i la pesca
• L’agricultura, la ramaderia, la pesca i l’explotació forestal són activitats econòmiques que formen part del sector primari.
• Als països rics l’agricultura té una productivitat alta gràcies a la tecnologia, mentre que als països pobres es mantenen collites escasses i irregulars.
• Des d’un punt de vista econòmic, es distingeix entre agricultura i ramaderia de subsistència i agricultura de mercat.
• La pesca actual planteja alguns problemes. Les tècniques modernes de pesca impedeixen la reproducció normal dels peixos.
1. El sector primari. Les activitats agràries
1.1. El sector primari
• El sector primari inclou les activitats dedicades a la producció d’aliments: l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i també l’explotació forestal.
• Actualment, el 39% de la població activa mundial treballa en el sector primari, però hi ha grans diferències entre les diverses zones de la Terra (la xifra oscil·la entre el 2% d’Amèrica del Nord i el 58% de l’Àfrica).
1.2. Les activitats agràries
• Pel que fa al sector primari, les activitats agràries hi ocupen un lloc molt important.
• Les activitats agràries estan condicionades pel medi físic: el clima, el relleu i el sòl.
– El clima determina la temperatura i la humitat, que condicionen el desenvolupament dels conreus. Cada conreu necessita unes condicions climàtiques per desenvolupar-se. Les temperatures excessivament baixes o altes, o l’escassetat de precipitacions limiten o impedeixen el seu desenvolupament.
– El pendent del relleu dificulta el treball de la terra i la mecanització dels conreus. L’agricultura se sol localitzar a les planes i al fons de les valls més amples.
– La textura del sòl condiciona la retenció d’aigua, i l’acidesa en condiciona la fertilitat. L’aprofitament agrari del sòl depèn de la seva textura i de la seva acidesa.
• Els condicionants físics influeixen més en les societats amb pocs mitjans tècnics que no pas en les tecnificades.

Formació de l’espai agrari
– L’espai agrari és el lloc on es desenvolupen les activitats agropecuàries (agricultura i ramaderia)
– Ve determinat per factors físics i humans:
FACTORS FÍSICS | FACTORS HUMANS |
---|---|
Determinats per elements naturals i geogràfics | Determinats per la intervenció humana |
Clima (temperatura, pluja, vent…) Relleu (pendent del terreny, altitud Sòl (textura, acidesa, nutrients…) Aigua (disponibilitat d’aigua) | Demografia (necessitat d’aliments) Tradició (tradició històrica agrària) Tecnologia (ús de la tecnologia) Economia i política (actuació dels governs) |
2. Els paisatges agraris
2.0. Característiques del paisatge agrari
• El paisatge agrari és el paisatge natural modificat per l’ésser humà per obtenir productes de la natura i que ha evolucionat per augmentar-ne l’aprofitament.
• Els elements que caracteritzen els paisatges agraris són les parcel·les, els sistemes de conreu i el poblament.
2.1. Parcel·les
• Les parcel·les són trossos de sòl dedicats al conreu. Es diferencien segons la mida, la forma i els límits. Segons aquests criteris podem distingir :
– Camps oberts (openfield): amb parcel·les obertes, petites i regulars.
– Camps tancats (bocage): amb parcel·les tancades, grans i irregulars.
2.2. Sistemes de conreu
• Segons els sistemes de conreu es distingeixen: el policonreu o el monoconreu; el regadiu o el secà; l’agricultura intensiva o l’extensiva.
• Per obtenir els productes agraris, els agricultors utilitzen diverses tècniques o sistemes de conreu:
– En el policonreu l’espai agrari es divideix en moltes parcel·les, on es conreen espècies diferents. En el monoconreu l’espai conrea un sol producte.
– Als paisatges de regadiu l’aigua s’extreu del subsòl o d’embassaments i, per mitjà de canals, es condueix cap als camps. Els conreus de secà només reben l’aigua de la pluja.
– L’agricultura intensiva produeix la quantitat més gran de productes en el mínim espai possible. L’agricultura extensiva es practica a llocs amb molt terreny amb la finalitat d’obtenir grans quantitats dels productes conreats a un preu baix.
2.3. Poblament
• El poblament rural és la part de l’espai rural on viuen les persones. Pot ser dispers quan els habitatges es troben aïllats, o concentrat en cas que els habitatges s’hagin agrupat.
• Actualment el 39% de la població mundial viu en espais rurals, tot i que hi ha diferències molt grans entre continents i països.
Característiques del paisatge agrari
– El paisatge agrari és un paisatge natural modificat per obtenir productes de la natura
– Elements: parcel.les, sistemes de conreu i poblament
PARCEL·LES | • Segons les dimensions dels camps: – latifundi (grans dimensions) – minifundi (petites dimensions) • Segons la forma dels camps: – regulars – irregulars • Segons els límits dels camps: – camp obert (openfield) (sense tanques) – camp tancat (bocage) (amb tanques) |
SISTEMES DE CONREU | • Segons la varietat dels conreus: – policonreu (diversos cultius) – monoconreu (un sol cultiu) • Segons els tipus de plantes cultivades: – cultius herbacis (cereals…) – cultius arbustius (vinya…) – cultius arboris (fruiters…) • Segons les necessitats d’aigua: – cultius de regadiu (amb reg) (verdures…) – cultius de secà (aigua de la pluja) (cereals…) • Segons l’aprofitament del sòl: – agricultura intensiva (llocs molt poblats, poques terres, molta inversió i molta mà d’obra) (fruites, verdures…) – agricultura extensiva (llocs poc poblats, moltes terres i poca mà d’obra) (cafè, sucre, cacau…) |
POBLAMENT | • Segons la disposició de l’espai habitat: – hàbitat dispers (habitatges aïllats) (masies) – hàbitat concentrat (habitatges agrupats) (pobles) |
3. L’agricultura de subsistència
3.1. L’agricultura de subsistència
• L’agricultura de subsistència produeix tot el que és necessari per a la supervivència. Conrea majoritàriament productes per a l’autoconsum.
• Aquest tipus d’agricultura fa servir tècniques de conreu rudimentàries i es basen en les que es van desenvolupar durant el Neolític.
• L’explotació constant de les terres, la poca eficàcia de les tècniques de conreu i la mala qualitat de les llavors fan que el rendiment sigui molt baix.
• Els pobles que la practiquen acostumen a ser pobres i vulnerables a tot tipus de calamitats.
3.2. Tipus d’agricultura de subsistència
• Destaquen tres tipus d’agricultura de subsistència:
– Agricultura itinerant per cremació: obté els camps cremant una part del bosc o de la sabana. Els camps només es mantenen fèrtils tres o quatre anys, i per això són abandonats i es talen i cremen noves terres. Es practica a l’Àfrica, Amèrica del Sud i a algunes zones d’Àsia.
– Agricultura extensiva de secà: fa servir el guaret per deixar reposar una part de la terra, i també l’adob que produeix el bestiar. Es fa a les zones seques d’Àfrica.
– Agricultura irrigada de l’arròs: és pròpia de les regions monzòniques, amb pluges abundants. És molt intensiva, productiva i utilitza molta mà d’obra. És fa a l’Àsia monsònica.

4. L’agricultura de mercat
4.1. L’agricultura de mercat
• El pas de l’agricultura de subsistència a l’agricultura de mercat va començar als països desenvolupats amb la Revolució Industrial.
• En aquell moment, les millores de les activitats agràries van fer possible obtenir productes sobrants o excedents que es podien reinvertir.
• L’agricultura de mercat té dos grans objectius, augmentar les vendes i reduir els costos.
• Tot això s’aconsegueix mitjançant:
– La mecanització del camp, que estalvia mà d’obra, augmenta la producció i permet reduir els preus dels productes agrícoles.
– L’especialització de la producció agrària, que permet augmentar la producció amb menys costos.
– Una comercialització àgil i ràpida, que utilitza transports adequats a cada tipus de producte.
4.2. Tipus d’agricultura de mercat
• L’agricultura d’especulació produeix grans beneficis. Inclou l’agricultura especialitzada dels Estats Units i l’agricultura de plantació tropical.
• L’agricultura mediterrània és una agricultura tradicional que s’ha adaptat al mercat.


5. La ramaderia al món
5.1. Ramaderia tradicional
• La ramaderia tradicional acostuma a ser un complement de l’agricultura. Els ramats acostumen a ser petits i proporcionen carn, llet o llana, a més de força de treball i adobs per al camp.
• Es practica a zones intertropicals, a algunes zones monsòniques i a algunes zones mediterrànies.
• La ramaderia de subsistència és practicada pels pastors nòmades en zones molt seques, on amb prou feines hi ha agricultura.
5.2. Ramaderia comercial o de mercat
• La ramaderia comercial o de mercat té els mateixos objectius que l’agricultura, vendre la producció i obtenir-ne el màxim benefici. Pot ser de dos tipus:
– Ramaderia intensiva: inverteix molt capital en les explotacions, on cria el bestiar en estables, alimentat amb pinsos. Aquest model és freqüent en l’avicultura i en la cria de bestiar boví; aquest últim també es pot alimentar en part amb pastures (semiestabulació). Aquesta ramaderia es practica en explotacions molt especialitzades i el resultat és l’obtenció de molts exemplars en un espai reduït.
– Ramaderia extensiva: el bestiar (boví o oví) pastura en llibertat. Aquesta ramaderia es practica a llocs que disposen de molt terreny de pastura. Necessita poca mà d’obra perquè els ramats pasturen lliurement.

6. La pesca al món
6.1. La pesca
• La pesca es basa en l’aprofitament dels recursos animals del mar.
• Actualment es distingeixen dos tipus de pesca: la tradicional o artesanal i la industrial.
6.2. Pesca tradicional o artesanal
• Es realitza prop de la costa i utilitza la força humana i ormeigs de pesca senzills.
• Es manté a regions poc desenvolupades. La seva producció és escassa i serveix, bàsicament, per a l’autoconsum.
6.3. Pesca industrial
• Té com a objectiu obtenir un gran volum de captures. Per això necessita recursos econòmics, una tecnologia avançada i unes infraestructures portuàries.
• Segons el lloc on es practica, la pesca industrial es classifica en:
– Pesca costanera: es practica prop de la costa amb vaixells petits.
– Pesca d’altura: es practica en alta mar; fa servir flotes de vaixells grans ben equipats que s’estan al mar setmanes o mesos.
– Gran pesca: es practica en aigües molt llunyanes amb flotes assistides per vaixells d’abastament.
6.4. Principals zones pesqueres
• No tots els punts del mar són igualment rics en pesca. Les captures són més abundants en uns llocs anomenats caladors, que solen estar situats:
– A les zones on la plataforma continental és extensa.
– A les zones de contacte entre corrents marins freds i càlids.
– A les zones costaneres a prop de les quals passa un corrent marí fred.

7. Els problemes de la pesca
7.1. Massa pescadors per a pocs peixos
• Els dos problemes més urgents que té plantejats actualment el sector pesquer són la sobrepesca i la manca de caladors lliures.
– La sobrepesca és una conseqüència de l’ús de tècniques eficaces i de grans flotes, que han provocat la sobreexplotació dels caladors.
– La manca de caladors lliures és conseqüència de l’ampliació de les aigües jurisdiccionals, que ha imposat el domini dels estats sobre els caladors.
• Un altre problema rellevant és la creixent contaminació de les aigües costaneres a causa dels abocadors tòxics industrials i de les freqüents marees negres provocades per accidents dels vaixells petroliers.
7.2. Explotació sostenible dels recursos marins
• Si bé els oceans són una reserva alimentària important, els seus recursos són limitats.
• És imprescindible assegurar una explotació sostenible dels recursos marins, que reguli les captures i permeti la recuperació dels caladors. Així, es considera urgent reemplaçar el sistema de depredació per una explotació intel·ligent del mar.
– Algunes organitzacions internacionals treballen en aquest sentit i per això estableixen normatives de pesca severes, alhora que pretenen repoblar el mar amb la cria artificial de peixos.
– En efecte, l’aqüicultura també podria ser una solució: consisteix a substituir el sistema de depredació per la cria i engreix d’animals i plantes marines en piscines, estanys o zones ben delimitades i tancades.

Documents
- Resum del tema (llibre de text Vicens) [pdf]
- Esquema activitats per sectors econòmics (llibre de text Vicens) [pdf]
Més webs sobre aquest tema a Buxaweb
- El sector primari a buxaweb.cat (ampliació)