L’organització política de les societats

Introducció

L’organització política de les societats

• L’Estat ha estat l’organització bàsica des de fa molts anys i avui continua sent una institució imprescindible, però en transformació.
• L’Estat tradicional es caracteritza per la seva sobirania pel que fa a l’economia, la política i la cultura. Aquesta sobirania la pot exercir de manera democràtica o no democràtica.
• Actualment, els estats cedeixen part de la seva sobirania a entitats supranacionals i transfereixen competències a entitats subestatals.
• Per solucionar els problemes de nombrosos països, s’estableixen relacions internacionals de cooperació, en les que participen organitzacions supranacionals i ONG.

1. L’Estat com a organització política de la societat

1.1. L’Estat

• L’Estat és el conjunt d’institucions creades per organitzar la vida i l’activitat de les persones que comparteixen un mateix territori i que estan governades per unes mateixes lleis sota un mateix poder.
• El territori. Els estats posseeixen un territori sobre el qual exerceixen el seu poder. El territori estatal acostuma a estar ben delimitat per fronteres.
• La població. Està sotmesa al poder i a les lleis de l’Estat: tenen una sèrie de drets i d’obligacions que afecten per igual tots els ciutadans. Poden conviure persones de cultures i nacionalitats diferents dins d’unes mateixes fronteres.
• El poder. En l’exercici del poder, l’Estat realitza diverses funcions:
– Estableix les lleis (Parlament), que regulen les relacions socials, i vetlla pel seu compliment (poder judicial).
– Controla l’ordre interior (policia) i la seguretat exterior (exèrcit).
– Dirigeix la política exterior.
– Recapta els impostos, dirigeix l’economia i finança serveis i infraestructures públiques.

2. L’exercici del poder: la democràcia

2.1. Elements dels estats democràtics

• Un Estat és democràtic si els ciutadans i ciutadanes participen en les tasques de govern. En una democràcia, la sobirania (l’exercici del poder) resideix en el poble, que elegeix els governants.
• La democràcia és:
– Directa quan els ciutadans prenen les decisions reunits en assemblea o a través d’un referèndum.
– Representativa si els ciutadans voten en les eleccions els qui prendran les decisions i exerciran la sobirania en nom dels ciutadans.
• Les eleccions democràtiques han de ser lliures, plurals, fer-se per sufragi universal i periòdiques.
• Els ciutadans solen participar en la política per mitjà dels partits polítics, que presenten els seus programes i les seves candidatures per tal de ser elegits en les eleccions.
• La divisió de poders pretén que cap institució no acapari el poder.
– El Parlament elabora i vota les lleis (funció legislativa).
– El Govern determina la política a seguir per l’Estat i l’aplica a través de l’Administració (funció executiva).
– El poder judicial (tribunals) aplica les lleis (funció judicial).

3. Estats democràtics i estats no democràtics

3.1. Diferents tipus d’estats democràtics

• Hi ha diferents tipus d’estats democràtics:
– Monarquies i repúbliques. A les monarquies parlamentàries el cap d’Estat és el rei, que regna però no governa; la màxima autoritat és el Rei, però la sobirania la té el poble. A les repúbliques parlamentàries el cap d’Estat és el President de la República, elegit per la ciutadania.
– Estats liberals i estats socials. Els estats liberals no intervenen en l’economia de les empreses ni en les relacions socials. Els estats socials, en canvi, intervenen en alguns àmbits socioeconòmics.
– Estats centralistes i estats descentralitzats. Als estats centralistes totes les decisions que afecten els territoris integrants de l’Estat les pren el govern central. Als estats descentralitzats l’Estat delega una part del poder en els governs territorials; comparteix el poder amb els diferents territoris que l’integren, delegant en ells competències.

3.2. Estats no democràtics

• Els principals tipus d’estats no democràtics són:
– La monarquia absoluta, en la qual el rei concentra tots els poders o escull directament les persones que han d’exercir aquestes funcions al seu nom.
– La dictadura, en la qual una persona, amb el suport d’un partit polític, grup ètnic o exèrcit, governa amb un poder absolut.

4. L’Estat: entre la globalització i la regionalització

4.1. L’Estat i la globalització

• Els estats s’han caracteritzat tradicionalment pel fet d’exercir el poder i la sobirania de manera exclusiva.
• L’Estat tradicional s’ha transformat a causa de la globalització de l’economia i de la generalització de les noves tecnologies.
• La globalització ha originat un sistema mundial del qual formen part els estats. Per al funcionament d’aquest sistema, els estats han arribat a acords i han creat organitzacions supranacionals, a les quals han cedit part del seu poder, per a resoldre problemes de fora del seu àmbit d’acció.

4.2. L’Estat i la regionalització

• Juntament amb la globalització, també augmenta la importància dels espais locals i regionals: les nacions sense Estat i les grans ciutats.
• S’entén com a local o regional aquell territori que té una activitat econòmica ben desenvolupada i una personalitat cultural i social ben diferenciada.
• La tipologia regional és molt diversa:
– Nacions sense Estat, com el Quebec (Canadà).
– Regions molt consolidades i diferenciades, com Baviera (Alemanya).
– Grans àrees urbanes o ciutats globals, com Nova York, Tòquio i Londres.

4.3. La funció de l’Estat en l’actualitat

• La dispersió de competències ha dut l’Estat a perdre la seva exclusivitat en l’exercici del poder. Però, els estats mantenen la seva rellevància malgrat que hagin canviat algunes de les seves funcions.
• Actualment, els estats compleixen aquestes funcions:
– Coordinar regions i ciutats que integren el seu territori, ja que distribueixen competències i riquesa i asseguren el compliment de les lleis i la igualtat de drets i de deures de tots els ciutadans de l’Estat.
– Crear i mantenir infraestructures bàsiques, que comuniquen les diverses parts del territori i el connecten amb altres països.
– Lluitar contra el terrorisme mundial.

5. Tractats, declaracions i organitzacions supranacionals

5.1. Les relacions entre estats

• Els estats prenen una sèrie d’iniciatives conjuntes:
– Es firmen Tractats, Convenis i Declaracions Internacionals de Drets. A través d’ells els estats es comprometen a realitzar certes actuacions o a evitar-ne d’altres.
– Es creen organismes supraestatals, és a dir, Organitzacions Internacionals o Supranacionals, en les quals els estats deleguen certes funcions.

5.2. Tractats, convenis i declaracions internacionals de drets

• Actualment, existeixen nombrosos Tractats i Convenis Internacionals, firmats pels estats sobre les matèries més diverses: control d’armament, no proliferació d’armes nuclears, canvi climàtic, etc.
• També hi ha molt diverses Declaracions Internacionals de Drets. No obstant, no tots els països del món els han signat i acceptat.

5.3. Organitzacions supranacionals

• Després de la Segona Guerra Mundial, han proliferat les organitzacions de caràcter supranacional, creades per resoldre els problemes que ha generat la multiplicació de les relacions internacionals.
• Les organitzacions supranacionals intenten solucionar problemes comuns. La més important és l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
• Existeixen:
– Organitzacions d’àmbit mundial, com l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC).
– Organitzacions d’àmbit continental o regional, com la Unió Europea (UE) i la Lliga Àrab.

5.4. L’Organització de les Nacions Unides (ONU)

• Els objectius de l’ONU queden establerts a la seva Carta fundacional:
– Mantenir la pau i la seguretat internacionals.
– Fomentar entre les nacions relacions d’amistat.
– Cooperar en la solució dels problemes internacionals de tipus econòmic, social, cultural i humanitari.
– Desenvolupar i estimular el respecte als drets humans.
En definitiva, vetllar per la pau, la seguretat, la cooperació internacional i els drets humans.

6. Les Organitzacions No Governamentals (ONG)

6.1. Què són les ONG?

• Les organitzacions no governamentals (ONG) són entitats privades que no depenen de governs ni de partits: estan formades per empreses, centres d’investigació o associacions per dur a terme accions assistencials, o per al respecte dels drets humans o del medi ambient.
• Les ONG satisfan necessitats i urgències, i col·laboren al desenvolupament de la consciència i la responsabilitat de les persones.
• Les ONG poden estar formades per milers de persones, que fan aportacions econòmiques o recullen fons.
• Per fer la seva feina, freqüentment compten amb centenars de persones que hi treballen o hi col·laboren.

6.2. Les ONG com a xarxes internacionals

• Hi ha diversos tipus d’ONG:
Les que promouen accions humanitàries, realitzant tasques de prevenció o actuacions directes, en cas d’emergència davant conflictes bèl·lics, fams o catàstrofes naturals.
Les que promouen els drets humans i denuncien els llocs on no són respectats.
També existeixen ONG que tenen com a finalitat la protecció de la natura i la denúncia de la destrucció del medi ambient.

6.3. El pes creixent de les ONG

• La força creixent de les ONG es deu al paper essencial que compleixen per satisfer necessitats o proporcionar serveis a la població, a les regions del món on els poders polítics estatals no realitzen aquestes funcions.
• Molts estats veuen en les ONG una manera de solucionar problemes d’urgència i de necessitat.
• Però l’actuació de les ONG va més enllà i es plantegen el desenvolupament integral de les persones (salut, cultura, tecnologia), quan els estats no compten amb els mecanismes econòmics i socials necessaris per fer-hi front.

7. Àmbits culturals del món

7.1. La cultura i les diferències culturals

• La cultura és el conjunt de costums, de coneixements i de maneres de viure que un grup de persones sent com a propi i, al mateix temps, diferent d’altres grups.
• Els elements fonamentals d’una cultura són, per exemple, la llengua, la història, l’alimentació, el vestit, la música…
• Les diferències culturals (diversitat cultural) no són causades per les característiques físiques de les persones sinó a l’educació, a la forma de viure i de pensar, etc. Totes les cultures tenen dret a desenvolupar-se lliure i dignament.
• El pluralisme cultural o multiculturalitat defensa la coexistència de grups humans diversos i considera que els membres d’unes altres cultures han de ser respectats.

7.2. La cultura de masses i de consum

• S’està imposant al món la cultura de masses, que es caracteritza per la generalització d’unes mateixes pautes de consum i de formes de vida. A través d’elles, un nombre cada vegada major de persones consumeix idèntics productes, de manera que les seves formes culturals són cada vegada més similars.
• A aquesta homogeneïtzació contribueixen els mitjans de comunicació, l’augment en el nombre i la facilitat dels transports.
• Aquest procés d’uniformar i estendre la cultura del consum, en ocasions origina tensions i contradiccions en relació amb les cultures locals o tradicionals, que no sempre es poden adaptar als seus canvis ràpids.