La Restauració borbònica (1875-1898)

Introducció

La Restauració de la monarquia borbònica

• Després del fracàs de forjar un sistema democràtic durant el Sexenni, es va restaurar la monarquia borbònica, amb el fill d’Isabel II, Alfons XII, que presidirà una monarquia liberal moderada, al servei de les classes conservadores.

• Començava la llarga etapa de la Restauració (1875-1931), que comprèn dues fases, separades per l’any 1898: una d’ordre i estabilitat (1875-1898), i una de crisi i inestabilitat (1898-1931).

• El règim polític, preparat per Antonio Cánovas del Castillo, es basarà en la Constitució de 1876, que establia el bipartidisme i el torn pacífic entre dos grans partits dinàstics.

• El sistema canovista deixarà al marge totes les forces polítiques no dinàstiques: el carlisme, el republicanisme, el socialisme i el nacionalisme.

• El 1898 va tenir lloc un greu conflicte a Cuba i Filipines, que acabarà amb la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar i que portarà la profunda crisi del 98.

1. El sistema polític de la Restauració

1.1. El sistema polític canovista

• El 31 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar, a Sagunt, el príncep Alfons de Borbó rei d’Espanya, amb el suport de tot l’exèrcit. Aquesta proclamació significava la restauració de la monarquia borbònica a Espanya i la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores.

• El nou règim, dissenyat per Cánovas del Castillo, pretenia posar fi al protagonisme dels militars, tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic.

• A diferència de la monarquia isabelina es tractava d’un règim civil. La monarquia s’havia de fonamentar en dues forces polítiques -els partits dinàstics– que es complementessin i equilibressin (Partit conservador i Partit Liberal), evitant la intervenció dels militars (el pronunciament despareix com a via d’accés al poder) i deixant fora del sistema les altres forces polítiques.

1.2. La Constitució de 1876

• El marc teòric ideat per Cànoves va ser la Constitució de 1876. És una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari (5% població ) i la sobirania compartida entre rei i corts; per tant, una constitució de caràcter clarament conservador i inspirada en els valors històrics de la monarquia, la religió i la propietat.

• Proclamava la confessionalitat de l’Estat i una llarga declaració de drets que es van tendir a restringir, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió.

1.3. El bipartidisme i el torn pacífic

• Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l’alternança de poder.

• Hi havia dos grans partits, els anomenats partits dinàstics:

– El Partit Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Cast i llo, era partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social.
Estava format per membres de l’antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d’un sector del Partit Progressista. Tenia el suport de la gran burgesia industrial i financera, els terratinents i altres classes altes. També va tenir ben aviat l’adhesió de l’episcopat i de bona part del catolicisme no integrista.

– El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, era partidari d’un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social.
Estava format per membres dels sectors demòcrata, radical i del republicanisme moderat. Va rebre la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.

• Malgrat les diferències, coincidien en allò essencial: defensa de la monarquia borbònica, de la Constitució, de la propietat privada, etc. Els dos partits havien nascut d’una mateixa classe política.

• Els separava, entre d’altres, la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890).

• El règim establia el torn pacífic de partits, que garantia l’estabilitat institucional. El pacte entre els dos partits dinàstics evitava el monopoli del poder (el rei servia d’àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i assegurava l’estabilitat política, evitant la participació dels militars.

Caricatures satíriques del torn pacífic de la Restauració

1.4. La fi dels conflictes bèl.lics

• Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Els carlins van ser vençuts de nou. Al País Basc i a Navarra es va abolir el règim foral, substituït per un sistema de concerts econòmics (1878).

• Fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). La fi de la guerra carlina va permetre l’enviament de tropes a Cuba. Amb la Pau de Zanjón (1878), es va abolir l’esclavitud i es van produir reformes polítiques i administratives a Cuba.

2. El funcionament del sistema canovista

2.1. Frau electoral i caciquisme

• El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de 20 anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic dels cacics. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar arreu d’Espanya, però sobretot a Andalusia, Galícia i Castella.

• L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir per mitjà del sufragi censatari, el pes electoral més gran dels districtes rurals, més fàcilment manipulables, davant dels urbans i, sobretot, gràcies a les trampes electorals (tupinada). El triomf del partit que convocava les eleccions era convingut prèviament i s’aconseguia falsejant els resultats.

• El conjunt de trampes electorals es coneix com a tupinada. A tall d’exemple: falsificació del cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipulació d’actes electorals, compra de vots, amenaces a l’electorat amb coaccions de tota mena, fins i tot amb l’ús de la violència, etc.

• Fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents. Els dos partits dinàstics feien torns mitjançant el caciquisme electoral.

2.2. El torn dels partits dinàstics

• L’alternança en el govern entre el 1875 i el 1898:

– 1875-1881: Cánovas	– 1890-1892: Cánovas
– 1881-1883: Sagasta	– 1892-1895: Sagasta
– 1884-1885: Cánovas	– 1895-1897: Cánovas (assassinat el 1897)
– 1885-1890: Sagasta	– 1897-1899:Sagasta

• El bipartidisme es va consolidar definitivament amb la mort prematura de rei Alfons XII, l’any 1885. Cánovas demostrà la seva habilitat política presentant la dimissió i suggerint a la reina regent Maria Cristina que encarregues la formació d’un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta. Aquest acord va ser anomenat Pacte del Pardo.

• Tot i que la Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme va consolidar el cicle de la revolució liberal amb l’aprovació progressiva de lleis. Es va arribar a un pacte amb l’Església i es va sotmetre l’exèrcit al poder civil, fet que es coneix com a civilisme.

3. Les forces polítiques marginades del sistema

3.1. Les forces de l’oposició

• L’oposició al sistema polític de la Restauració estava formada per forces molt heterogènies: carlins, republicans, socialistes i nacionalistes.

• Paral.lelament al desenvolupament del torn pacífic de partits, basat en eleccions fraudulentes, s’anaven formant ja els fenòmens que havien d’aparèixer amb força en la segona fase de la Restauració (1898-1931): l’ascens dels nacionalismes perifèrics català i basc, l’emergència política i social de les organitzacions obreres i el republicanisme de les classes mitjanes urbanes.

3.2. El republicanisme

• Els republicans, malgrat la seva marginació disposava d’una base popular força ample. Tenia òrgans de premsa influents com el diari la Publicidad o les revistes satíriques la Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa.

• Els republicans, però , es trobaven molt fragmentats:

– Partit Republicà Possibilista (Castelar). Posicions moderades, acceptava el joc polític de la Restauració.

– Partit Republicà Progressista (M. Ruiz Zorrilla). Republicanisme radical que no descartava l’acció violenta contra la monarquia.

– Partit Republicà Centralista (Salmerón). Pretenia convertir-se en el pal de paller de les diverses opcions republicanes.

– Partit Republicà Federal (Pi i Margall). El federalisme va patir divisions internes i escissions, com la de Valentí Almirall; a partir de 1883, amb Josep Ma. Vallès i Ribot, el partit va tenir un nou programa i va rebre un nou impuls.

• El 1893 es crea Unión Republicana que aplegava federals, centralistes i progressistes llevat dels possibilistes.

3.3. El carlisme

• Després de la III guerra carlina, el moviment carlí pràcticament queda anul·lat. Anirà evolucionant cap a posicions ultradretanes. El 1888, Ramon Nocedal formarà el Partit Tradicionalista.

• L’Església s’apartarà definitivament el moviment carlista.

3.4. El socialisme

• Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament.

• A finals del segle XIX, cal destacar els atemptats anarquistes a Catalunya (atemptat contra el general Martínez Campos, contra la processó del Corpus, bombes del Liceu, etc.). Per la seva transcendència política, cal destacar l’assassinat de Cánovas del Castillo, el 1897, al País Basc.

3.5. El nacionalisme

• La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia.

– A Catalunya, la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d’organitzacions polítiques que demanaven l’autonomia.

– Al País Basc, l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc.

– A Galícia, el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques.

4. La guerra d’ultramar

4.1. El context i les causes del conflicte amb Cuba

• Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics (abolició esclavitud…). Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola.

• Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions l’independentisme, cal destacar la ineficàcia de l’administració espanyola per introduir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic.

• Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits, el Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans autonomistes, i la Unión Constitucional, bàsicament peninsulars instal.lats a Cuba, espanyolistes.
L’any 1893, José Martí., va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va obtenir el reconeixement dels EUA.

4.2. La guerra a Cuba i a les Filipines

• Pocs anys després, el Crit de Baire, el 24 de febrer de 1895, va donar inici a un nou aixecament a Cuba.

• Cánovas hi va enviar el general Martínez Campos , que no va aconseguir controlar la rebel·lió. Va ser substituït pel general Weyler, que va aplicar una forta repressió. Després de l’assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la política repressiva de Weyler fou substituit pel general Blanco.

• Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc la rebel·lió de les Filipines (1896-97).

• Davant la guerra, a Catalunya sorgiren dues actituds: la de les classes benestants, a favor, i la de les classes populars, que s’oposaven a la guerra. A partir de 1897 Catalunya es mostrarà a favor de la independència, ja que podia significar un clar precedent per les aspiracions catalanistes.

4.3. La guerra amb els Estats Units

• En els darrers anys, els EUA, instigats per alguns sectors de la premsa i per algunes companyies sucreres, volien substituir els espanyols en el domini de l’illa. Els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç. Els interessos cubans i nord-americans xocaven, doncs, amb els interessos espanyols.

• El 1898, els EUA, van decidir declarar la guerra a Espanya. El pretext fou l’enfonsament del cuirassat americà Maine al port de l’Havana.

• La guerra va ser curta i la flota nord-americana, molt superior,va derrotar als espanyols a les batalles de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba (Cuba).

Batalla de Cavite / Batalla de Santiago de Cuba

• El desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya, va haver d’abandonar les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

5. Les conseqüències del Desastre del 98

5.1. Les conseqüències del desastre

• En l’àmbit econòmic, en els primers anys no es va notar tant la crisi per la repatriació dels capitals, es va produir un augment de les inversions (indians)

• En l’àmbit polític el sistema canovista es va mantenir dempeus 20 anys més, però començaran a aparèixer moviments crítics al règim.

• La crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica que va causar un important impacte psicològic entre la població.

• Com a reacció va sorgir el moviment regeneracionista, a favor de la democratització real i de la fi de la corrupció. La Generació del 98 hi jugarà un paper important.

• Els moviments regeneracionistes van tenir un cert suport de les classe mitjanes i els seus ideals quedaran ben exemplificats en el pensament de Joaquí n Costa.

• A nivell català, la crisi del 98 suposarà la consolidació del catalanisme com a alternativa política.