El moviment obrer (1789-1914)

Introducció

El moviment obrer

• La industrialització va provocar el sorgiment d’una nova societat, protagonitzada per dues classes socials molt diferents, la burgesia, la classe propietària, i el proletariat, la classe treballadora.
• L’explotació que patien els obrers va fer que comencessin a actuar per tal de mostrar la seva protesta i ensems procurar aconseguir millores. Naixia el moviment obrer, primer espontàniament i després de manera organitzada (sindicats i partits polítics).
• La ideologia que va impulsar el moviment obrer va ser el socialisme, que es presentava com l’alternativa justa i solidària al capitalisme. Primer amb el socialisme utòpic i després amb els dos grans corrents revolucionaris, el marxisme i l’anarquisme.
• La lluita obrera no es va limitar a l’àmbit nacional de cada país, sinó que va trobar una extensió internacional, concretada en les Internacionals Obreres.

1. Els orígens del moviment obrer (fins al 1848)

1.1. La condició dels obrers

• La Revolució Industrial va comportar profunds canvis en l’estructura econòmica i social, en l’organització del treball i en les condicions de vida.

• Els antics pagesos o artesans es convertiren en proletaris, amb unes condicions de treball i de vida molt dures:

– Les condicions de treball dels obrers eren pèssimes: estaven sotmesos a llargues jornades de treball, salaris escassos, dura disciplina, explotació de dones i infants, absència de protecció legal, etc. A més, les associacions de treballadors eren considerades il.legals.

– Les condicions de vida eren sovint també molts dures: els obrers vivien en barris poc equipats, en habitatges precaris, amb manca d’assistència, abocats a la misèria.

• Aquests fets van donar origen, per part dels treballadors, a moviments destinats a lluitar per canviar la seva situació.

Proletariat i burgesia, les dues cares de la societat industrial

1.2. El luddisme

• Moviment nascut a Anglaterra el 1811, prop de Nottingham, caracteritzat per la destrucció de màquines o les fàbriques, com a forma de protesta.

• L’origen es troba en una manifestació de treballadors que protestaven contra els baixos salaris per la introducció de les màquines i que fou durament reprimida per l’exèrcit. La nit següent foren incendiats els telers.

• El nom prové d’un personatge imaginari, Ned Ludd, que signava cartes d’amenaça als propietaris.

• El moviment luddita es va estendre per les zones industrialitzades d’Anglaterra i d’altres països. El fenomen fou perseguit, i a Anglaterra 18 luddites foren executats.

1.3. El socialisme utòpic

• El socialisme utòpic propugna models ideals de societat, basats en la cooperació i la solidaritat.

– Charles Fourier va idear uns falansteris, on la propietat era colectiva.

– Étienne Cabet va intentar la creació d’Icària, població on la propietat era compartida.

– Robert Owen va implantar a la seva fàbrica tèxtil el cooperativisme, la propietat era de tots els treballadors.

1.4. El sindicalisme

• Les primeres organitzacions obreres eren societats de socors mutu, en les que els treballadors cotitzaven i eren assistits en cas de malaltia o atur. També varen organitzar vagues.

• El 1824 s’aconseguí el dret d’associació a Anglaterra, on foren derogades les Combination Acts, lleis que prohibien l’associacionisme obrer, i el 1830 es va crear l’Associació Nacional per a la Protecció del Treball. El 1834, la majoria de sindicats britànics es van agrupar en la Great Trade Union.

1.5. El cartisme

• El nom prové de l’anomenada Carta del Poble, redactada per una nova associació, la Working Men’s Association, i tramesa al Parlament britànic.

• Es tracta d’un moviment reformista que aspirava a que els treballadors puguin ser elegits per al Parlament, i des d’allà, canviar les lleis en favor de la classe treballadora. Per això demanaven sufragi universal masculí i un salari pels diputats.

1.6. Les revolucions de 1848

• Les revolucions liberals, especialment a partir de la francesa del 1848, va ser motiu de desengany per als treballadors i per al moviment obrer, que no van veure realitzades les promeses d’una major justícia social. Els Tallers Nacionals, que havien de donar treball als desocupats de París, foren tancats, donant lloc a una revolta popular, les jornades de juny.

• Des d’aquell moment el moviment obrer se separa del liberalisme polític i cerca noves vies de lluita social, laboral i política.

2. Les grans ideologies del moviment obrer

2.1. El marxisme

• El mateix any 1848, Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) publicaven el “Manifest Comunista”, en el que exposen el que seran les seves principals teories:

– a) L’economia i les relacions socials que d’ella se’n deriven són la base de la societat (materialisme històric)

– b) La lluita de classes, entre explotats i explotadors, és el motor de la història; tos els periodes històrics s’acaben amb la victòria d’una classe damunt l’altre o amb la desaparició d’ambdues.

– c) en aquella època, les classes en conflicte són la burgesia i el proletariat, aquest darrer el consideren la classe revolucionària.

• La futura revolució del proletariat ha de dur, segons Marx i Engels, a una societat sense propietat privada dels medis de producció i sense classes socials, una societat comunista.

• Marx i Engels, col.laborant o per separat, anaren desenvolupant el seu pensament en diverses obres, entre les que destaca “El Capital”, de Marx. Segons Marx, l’obrer genera per al propietari uns beneficis superiors al salari que percep, aquesta diferència és el que anomena la plusvàlua, la clau de l’acumulació capitalista.

• Segons Marx, La revolució de la classe treballadora ha d’anar seguida d’una dictadura del proletariat, que porti cap a la societat sense classes i sense propietat privada; posteriorment, aquesta dictadura hauria de desaparèixer, arribant-se a la societat comunista.

• El cos teòric i pràctic elaborat per Marx i els seus seguidors s’anomena marxisme. Els seus autors el consideraven un socialisme científic (per contrast amb el socialisme utòpic) perque deien analitzar científicament la història i la societat del seu temps.

2.2. L’anarquisme

• Anarquisme és una paraula d’origen grec que significa “sense mandat, origen o govern”; bàsicament s’oposa a tota classe de poder polític o religiós, i està en contra de l’existència de l’estat.

• En el segle XIX, Pierre Joseph Proudhon afirmava que “la propietat era un robatori” i defensava una societat basada en la lliure associació i col.laboració dels individus.

• El gran activista de l’època fou Mikhaïl Bakunin (1814-76), que propugnà la revolució dels oprimits i la destrucció de l’estat, creant-se una societat sense classes.

• Encara que el projecte revolucionari i la societat sense classes sembla coincidir amb el marxisme, en realitat, Bakunin i els anarquistes criticaren durament el l’autoritarisme i dirigisme dels marxistes, i estaven radicalment en contra de la dictadura del proletariat i qualsevol forma d’estat, ni que fos dirigit per un partit de la classe treballadora.

3. La Primera Internacional (1864-1876)

3.1. La Primera Internacional

• L’Associació Internacional de Treballadors (AIT), coneguda com a “Primera Internacional”, va ser una associació de sindicats, grups i dirigents obrers fundada a Londres l’any 1864.

• La seva finalitat principal era l’emancipació de la classe obrera de tot el món, ja que consideraven que el treballador no tenia pàtria, formava part d’una única classe. Malgrat aquest internacionalisme, els delegats eren europeus i nord-americans.

• La Primera Internacional impulsà mobilitzacions de treballadors i vagues a diversos països per aconseguir: la reducció de la jornada laboral, la supressió del treball dels infants, la millora de les condicions laborals d’homes i dones.

• La Primera Internacional va entrar en crisi i va desaparèixer bàsicament per les diferències entre marxistes i bakuninistes, éssent aquests darrers expulsats de l’organització (Congrés de L’Haia, 1872).

3.2. La Comuna de París

• La Comuna de París es va crear amb una insurrecció popular l’any 1871, després de la derrota de França a la guerra entre França i Alemanya.

• La Comuna reivindicava una república democràtica i social, amb l’organització del treball en cooperatives i un ensenyament laic i gratuït.

• Acabà amb un bany de sang, amb milers d’afusellaments, empresonats i deportats.

4. Sindicats i partits obrers (1881-1914)

4.1. Partits i sindicats socialistes

• El fracàs de la Primera Internacional va dur a un canvi de política en el moviment obrer. A les darreres dècades del segle XIX s’impulsà, a més de la lluita sindical, la lluita política.

• Es van crear sindicats i partits obrers a diversos països europeus, que lluitaven per les reformes democràtiques i socials: sufragi universal, sanitat i educació públiques, impostos directes, reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, assegurances, etc.

• El primer i més important partit, que fou el punt de referència del socialisme europeu, va ser el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), fundat l’any 1875.
A Espanya, com a partit i sindicat socialistes es fundaren el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE, 1879) i la Unió General de Treballadors (UGT, 1888).

• La lluita obrera al llarg del segle XIX no va ser infructuosa, i sense arribar a la revolució preconitzada per maxistes i anarquistes, s’aconseguiren millores en el camp de les relacions laborals i de les condicions de vida: progressiva reducció del treball infantil, reducció de la jornada laboral (10, i posteriorment 8 hores), creacció d’assegurances per enfermetat, invalidesa i vellesa, etc.
Alemanya va ser el país pioner en la conquesta d’aquests drets socials.

4.2. La divisió del socialisme

• L’alemany Eduard Bernstein (1850-1932) inicià el revisionisme de les tesis de Marx, afirmant que la classe obrera havia de participar en l’acció política democràtica i defensar les seves idees per mitjà de la via parlamentària, tesis que de fet s’oposaven a la revolució marxista com a única via.

• Les idees de Bernstein van ser criticades per maxistes ortodoxes. Les idees defensades per Bernstein són l’origen de la socialdemocràcia.

• El socialisme va iniciar llavors un doble camí: mentre una part dels partits socialistes evolucionaren cap a postures socialdemòcrates (moderades), altra part, els marxistes ortodoxes, optaren per crear partits comunistes i mantenir la via revolucionària.

MARXISME

Reformista

Revolucionari

SOCIALISME
(SOCIALDEMOCRÀCIA)

COMUNISME

Partits i sindicats socialistes

Partits i sindicats comunistes

4.3. L’evolució de l’anarquisme

• En les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, l’anarquisme es va dividir, bàsicament, en dues branques:

– Anarcosindicalisme: Defensava la unió de la classe obrera i la vaga general revolucionària per canviar la societat.

– Anarcocomunisme: Practicava l’acció individual violenta i l’atemptat per desestabilitzar la societat.

• L’anarcocomunisme va donar lloc a actes terroristes i l’assassinat de diverses personalitats europees, i fou molt present a Espanya (atempats de la processó del Corpus de Barcelona, assassinats de Cánovas del Castillo, Canalejas, Dato, etc), i respós al seu torn amb una dura repressió.

ANARQUISME

Sindical i revolucionari

Individualista i radical

ANARCOSINDICALISME

ANARCOCOMUNISME

Sindicats anarquistes

Propaganda pel fet

5. La Segona Internacional (1889-1916)

5.1. La Segona Internacional

• L’any 1889 va inaugurar-se a París (era el Centenari de la Revolució Francesa) la Segona Internacional, organitzada per partits socialistes i socialdemòcrates.

• Els marxistes comdemnaren el revisionisme (no s’accepta la col·laboració en governs burgesos).

• Criticaren també el colonialisme.

• Impulsà símbols del moviment obrer com la celebració del Primer de Maig.

5.2. La Internacional Comunista (Tercera Internacional)

• L’èxit de la revolució bolxevic a Rússia l’any 1917, impulsa una part dels socialistes i dels moviment obrer en general, a integrar-se en una nova internacional, la Internacional Comunista, Tercera Internacional o Komintern.

• La Komintern era seguidora de les directrius de Moscú, i va donar lloc al naixement dels partits comunistes, que iniciaren una intensa activitat revolucionaria al llarg dels anys 20.