Economia i societat en el segle XIX

Introducció

Industrialització i societat a Catalunya i a Espanya al segle XIX

•A Catalunya i a Espanya es van desmantellar al segle XIX les estructures feudals de l’Antic Règim i es va consolidar un model econòmic basat en la indústria i el capitalisme.
•La societat estamental va donar pas a una societat de classes, definida per la propietat i la riquesa.
•Però la industrialització es va realitzar amb retard i Espanya va continuar sent un país agrícola, amb només alguns nuclis industrialitzats.
•Aquesta situació va significar el manteniment d’un gran nombre de pagesos amb unes condicions de vida miserables.

1. La població a Catalunya i a Espanya al segle XIX

1.1. El creixement demogràfic

• Al segle XIX, la població espanyola es va incrementar en un 60%. Aquest augment demogràfic va ser degut a una disminució de la mortalitat i a un manteniment de la natalitat.

• Les causes principals del descens de la mortalitat van ser l’increment de la producció agrària i el millorament de la dieta alimentària. El descens de la mortalitat a Espanya va ser menor que en altres països industrialitzats, com a conseqüència principalment de les crisis de subsistència.

• Les grans epidèmies van desaparèixer al llarg del segle XIX. Tot i això, la mortalitat es va mantenir més elevada a Espanya que a altres països industrialitzats europeus.

Població espanyola i catalana a finals del segle XIX

1.2. Els moviments migratoris

• Durant la segona meitat del segle XIX es va produir un increment significatiu dels processos migratoris, per les escasses oportunitats de feina.

• D’una banda, es va iniciar un èxode rural cap a les zones més industrialitzades de la Península, cosa que va comportar un creixement important de les ciutats, i d’una altra banda, cap a Amèrica Llatina.

• L’abolició del règim senyorial, la concentració de la propietat, les dures condicions de vida de la pagesia i diverses causes van animar molts pagesos a emigrar:

– En una primera etapa, a partir del 1860, els emigrants van anar cap a nuclis urbans com Madrid, Barcelona i Biscaia, les zones més industrialitzades de la Península.
A Catalunya, les migracions internes van ser més intenses que a la resta d’Espanya.

– En una segona etapa, a finals del segle XIX, l’augment de població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar molts espanyols a emigrar, sobretot a Cuba i a l’Amèrica Llatina.

1.3. El creixement de les ciutats

• L’èxode rural va comportar un augment de la urbanització, en detriment dels nuclis rurals. En el cas de Catalunya es va concentrar en els nous nuclis industrials, com Barcelona, Sabadell, Manresa, Badalona, Mataró…

• Entre 1850 i 1900, Espanya va duplicar el seu nivell de població urbana.

• Però, malgrat la urbanització, al començament del segle XX la majoria de la població espanyola continuava sent eminentment rural.

• A Catalunya, el creixement de les ciutats va ser més intens i al final del segle XIX la població urbana significava un 43% del total.

2. Transformacions en l’agricultura a Catalunya i a Espanya

2.1. La reforma agrària liberal

• La reforma agrària liberal és el conjunt de reformes que tenia com a objectiu la dissolució de l’Antic Règim al camp, i la introducció de formes de propietat i de producció capitalistes.

• Aquesta transformació es va dur a terme a Espanya al llarg de la primera meitat del segle XIX, a partir de l’accés al poder dels progressistes el 1837.

• La reforma agrària liberal espanyola, duta a terme pels progressistes a partir de 1837, va abolir el règim senyorial, es va desvincular la propietat i va desamortitzar bona part de les propietats de l’Església (1836) i dels ajuntaments (1855).
D’aquesta manera, la terra es va transformar en propietat privada:

– Una part de la terra, adquirida pels burgesos i pagesos acomodats, va incrementar la producció. Però la major part va quedar en mans de sectors amb una mentalitat rendista.

– La majoria dels pagesos no van accedir a la propietat de la terra, i van continuar com a jornalers, o bé van emigrar cap a les zones urbanes.

2.2. Els problemes de l’agricultura a Espanya

• La reforma agrària liberal no va permetre als pagesos accedir a la propietat i la majoria van continuar com a jornalers i una minoria van emigrar a les ciutats.

• En el conjunt d’Espanya, l’estructura de la propietat, repartida excessivament en latifundis i minifundis, no va ajudar a millorar el nivell de vida dels pagesos.

– En una bona part d’Extremadura, Castella i Andalusia hi havia grans latifundis, amb uns propietaris absentistes que obtenien beneficis contractant jornalers amb uns salaris molt baixos.

– A la Submeseta Nord i a Galícia hi predominava el minifundi.

Estructura de la propietat de la terra a l’Espanya del segle XIX

2.3. El desenvolupament agrari a Catalunya

• A Catalunya l’estructura de la propietat de la terra era més favorable als pagesos que no pas a la resta d’Espanya.

• La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) havia establert un sistema d’arrendament (emfiteusi) que permetia als pagesos quedar-se una part de la producció.

• A Catalunya, l’existència de contractes de conreu com l’emfiteusi, la rabassa morta i la masoveria donaven més estabilitat als pagesos.

• Ja des del segle XVIII, una bona part de l’agricultura catalana, la més dinàmica, es va especialitzar en viticultura.

• Aquesta especialització vitícola va anar en augment, sobretot gràcies a que els vins catalans van substituir els europeus per l’arribada de la fil·loxera a França.

• També van expandir-se els conreus d’oliveres, d’arbres fruiters, dels fruits secs, la producció de suro i la d’arròs. No obstant, Catalunya va esdevenir deficitària en cereals.

Comparativa de l’agricultura al segle XIX Catalunya-Espanya

3. Els inicis de la industrialització a Catalunya i a Espanya

3.1. La industrialització a Catalunya i a Espanya

• Catalunya va ser considerada la fàbrica d’Espanya, pel seu caràcter pioner en el procés d’industrialització de l’Estat i pel seu pes en el conjunt de l’economia espanyola.

• La indústria tèxtil catalana va ser el primer sector a mecanitzar-se i, entre 1830 i 1860, es van generalitzar els vapors. A partir de 1860, amb el fi d’aprofitar la força hidràulica dels rius, van sorgir les colònies industrials.

• La industrialització espanyola es va caracteritzar per l’escassa capacitat de compra de la població, la falta d’inversions, l’escassedat de fonts d’energia i una posició allunyada d’Espanya respecte dels nuclis més industrialitzats d’Europa. Davant de la competència estrangera, Espanya va recórrer al proteccionisme.

3.2. La indústria tèxtil catalana

• A mitjan segle XVIII, a Catalunya ja existia una important producció manufacturera d’indianes.

• La prohibició, l’any 1802, d’importar cotó filat va estimular la proliferació de filatures i el naixement de la indústria tèxtil moderna.

• Cap al 1830 aquesta indústria tèxtil va iniciar un procés de mecanització, i el 1833 va començar a funcionar la primera màquina de vapor.

• A partir de 1860, moltes indústries es van establir als marges dels rius per poder substituir el carbó per energia hidràulica, i van constituir colònies industrials.

La indústria tèxtil a la Catalunya del segle XIX

3.3. La mineria

• El subsòl espanyol és ric en jaciments miners i la seva explotació massiva va començar a partir de la legislació de mines de 1868.

•Van ser importants els jaciments de plom, coure, mercuri i zinc.

• La producció minera va quedar en bona part en mans estrangeres i destinada a l’exportació.

• Les dues principals activitats mineres, a partir de 1868, eren l’extracció de carbó i de ferro, minerals indispensables per a la industrialització, a causa de l’expansió de la siderúrgia.

•Els jaciments d’hulla més importants eren a Astúries. Les mines de ferro principals eren a Biscaia.

Producció i consum de carbó i ferro a l’Espanya del segle XIX

3.4. La siderúrgia

• Els primers alts forns es van instal·lar a Andalusia.

• La siderúrgia a Andalusia va sucumbir en no accedir al carbó de coc. Astúries també va allotjar forns, però finalment es va consolidar al País Basc com a centre siderúrgic potent, que exportava ferro a la Gran Bretanya a canvi de la importació de carbó de coc gal·lès, de més poder calorífic i més barat.

• A partir del desenvolupament siderúrgic, la indústria basca es va diversificar i van sorgir noves empreses de construcció mecànica i naval.

• A Catalunya, la mecanització del sector tèxtil va impulsar la creació d’empreses metal·lúrgiques de transformació i de construccions mecàniques.

3.5. Els obstacles per a la industrialització

• A Espanya, la industrialització es va produir amb retard en relació amb els països europeus més avançats.

• Els factors principals que van influir negativament en la industrialització espanyola eren:

– L’escassa capacitat de compra de la població espanyola.

– La manca d’inversions i l’absència de burgesia industrial.

– Els problemes de transport.

– La posició allunyada d’Espanya respecte dels nuclis més industrialitzats d’Europa.

4. Transports, comerç i finances

4.1. La construcció del ferrocarril

• La xarxa ferroviària es va iniciar a mitjan segle XIX, amb materials importats i seguint una estructura radial que dificultava els intercanvis amb la resta d’Europa. Però, malgrat aquestes limitacions, el ferrocarril va tenir efectes positius per a l’economia espanyola, ja que va afavorir el trasllat de persones i mercaderies.

• Malgrat les iniciatives anteriors, la construcció d’una extensa xarxa de ferrocarrils va haver d’esperar fins a la Llei General de Ferrocarrils de juny de 1855.

• Es necessitava construir amb rapidesa la xarxa ferroviària per estimular el comerç interior i, per això, la majoria de materials es van importar, ja que no hi havia prou ferro.

• D’aquesta manera, la siderúrgia espanyola no va aprofitar l’ocasió de beneficiar-se de l’augment de la demanda provocat per la construcció del ferrocarril.

4.2. Mercat i finances

• La pèrdua del mercat americà va fer orientar la producció industrial cap al mercat espanyol. Per defensar-se de la competència, els industrials van demanar la imposició de mesures proteccionistes.

• La necessitat de capitals va comportar la renovació del sistema bancari espanyol (Llei de Bancs del 1856). També es van constituir les borses de Barcelona i de Madrid i l’any 1868 es va crear una nova moneda oficial, la pesseta.

5. L’expansió industrial al tombamt del segle XIX

5.1. La crisi de l’agricultura a finals del segle XIX

• A finals del segle XIX l’agricultura va patir una greu crisi a causa de la importació de cereals a preus més barats. Això va ocasionar una caiguda dels ingressos agraris i va impulsar l’aplicació de mesures proteccionistes.

• Així mateix, la viticultura va patir la plaga de la fil·loxera procedent de França, cosa que va comportar la desaparició de gairebé tots els ceps.

5.2. L’impuls de la Segona Revolució Industrial: noves energies i noves indústries

• Des del final del segle XIX es van començar a utilitzar l’electricitat i el petroli:

– L’electricitat va possibilitar una mecanització més àmplia de la producció industrial, així com una disminució dels costos de producció i el descens dels preus. Inicialment es va utilitzar en la il·luminació, i posteriorment el seu ús es va estendre a la indústria.

– La difusió del petroli com a combustible i la invenció del motor d’explosió van obrir pas a la indústria de l’automòbil. El 1904 es va crear la marca automobilística Hispano-Suiza.

• També es van desenvolupar altres sectors industrials, com el metal·lúrgic (construccions mecàniques, indústria naval) i el químic.

• Les necessitats creixents de maquinària de tota mena van estimular l’expansió de la indústria metal·lúrgica a finals del segle XIX.

5.3. Expansió industrial i desequilibris

• Des de finals del segle XIX, la industrialització es va expandir i es va dibuixar una Espanya amb profunds desequilibris: zones fortament industrialitzades, com Catalunya i el País Basc, així com Madrid, València i Astúries, es combinaven amb regions basades en una economia agrària i tradicional, com Canàries, Galícia, Castella-La Manxa, Extremadura i Andalusia.

• La indústria es va estendre no només a Catalunya i al País Basc, sinó també per unes altres zones.

• Es va consolidar un sector industrial a Astúries i a la Comunitat Valenciana, i Madrid es va convertir en la tercera regió industrial d’Espanya.

• L’expansió industrial també es va veure afavorida pel fort creixement demogràfic.

• Malgrat aquesta expansió de l’economia, hi va continuar havent a Espanya desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.

6. La societat del segle XIX a Catalunya i a Espanya

6.1. De la societat estamental a la societat de classes

• La revolució liberal i el procés d’industrialització van transformar la societat catalana i espanyola. Els estaments característics de l’Antic Règim van deixar pas a una societat de classes pròpia d’un Estat capitalista.

• La societat es va transformar, però el domini del sector agrícola i el baix desenvolupament industrial va fer que a Espanya la influència modernitzadora de la burgesia fos bastant dèbil i que la noblesa conservés molta influència.

• A Catalunya, el desenvolupament industrial va donar pas a una societat on la noblesa va anar perdent progressivament la preeminència econòmica i social, i la burgesia industrial creixia en nombre i rellevància.

6.2. Les noves classes dirigents

• Les noves classes dirigents van ser:

– La noblesa terratinent, que conservava la propietat de bona part de les terres. Va continuar tenint un paper rellevant en la societat. No obstant això, a finals de segle algunes famílies aristocràtiques es van arruinar i van haver d’anar venent el seu patrimoni.

– L’alta burgesia, que compartia l’hegemonia social i el control econòmic amb la noblesa. Era la propietària de les noves indústries, les grans companyies i els bancs. Era la nova classe acabalada.

– La classe mitjana, que es va desenvolupar escassament. La burgesia mitjana era escassa i estava constituïda per petits empresaris industrials, comerciants, etc.

6.3. Les classes populars

• La pagesia constituïa la majoria de la població. El 65% de la població espanyola eren pagesos, dels quals el 80% no eren propietaris de les terres que treballaven, sinó arrendataris o jornalers. Les seves condicions de vida eren molt precàries, i van protagonitzar nombroses revoltes.

• A molts llocs no tenien terres o eren insuficients per mantenir una família i havien de treballar com a jornalers per uns salaris molt baixos. Això explica les revoltes pageses del segle.

• A Catalunya, les condicions dels pagesos eren més bones perquè tenien contractes d’arrendament a llarg termini. El mas era la unitat d’explotació característica. Així, a Catalunya, els sistemes de tinença de la terra van donar més seguretat a la pagesia, que gaudia de millors condicions que a la resta d’Espanya.

• A les ciutats, amb els artesans i empleats del sector serveis, va sorgir el proletariat industrial. El número d’obrers era relativament petit i es concentrava a Catalunya. Les condicions precàries de vida i de treball d’aquest grup social afectaven també les dones i els nens.

• La majoria d’obrers catalans del segle XIX treballaven a la indústria tèxtil.

7. El moviment obrer a Catalunya i a Espanya

7.1. Els inicis de l’obrerisme

• El proletariat aviat va mostrar les primeres formes de protesta. Primer van tenir un caràcter luddista, però aviat els treballadors van crear els sindicats.

• Els primers moviments obrers es van concretar en:

– Accions de caràcter luddista, com els successos d’Alcoi, el 1821, i l’incendi de la fàbrica Bonaplata, el 1835.

– La fundació dels primers sindicats a Barcelona, cap al 1840, i la primera vaga general a Espanya, el 1855. El 1840 es va fundar a Barcelona el primer sindicat: l’Associació de Teixidors de Barcelona. El 1855 va tenir lloc a Barcelona la primera vaga general realitzada a Espanya.

– La creació de la Federació Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, el 1870, via d’entrada de l’anarquisme i del marxisme.

7.2. L’anarquisme

• L’anarquisme va prendre una singular força entre els obrers de Catalunya i els pagesos andalusos.

• A finals del segle XIX, l’anarquisme va defensar la formació de grups autònoms que atemptessin contra la societat burgesa i capitalista. Va predominar, doncs, el sector que fomentava l’acció directa contra el capitalisme. Es van produir molts atemptats anarquistes a Catalunya i la societat va entrar en una gran espiral de violència.

• La proliferació d’atemptats va impulsar que grups d’anarquistes contraris a la violència fundessin sindicats obrers. Així, va sorgir el sector anarcosindicalista, i es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT).

7.3. El socialisme

• El marxisme va tenir més influència entre les classes populars (el proletariat) de Madrid, el País Basc i Astúries.

• Els marxistes van fundar el 1879 el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el 1888 van impulsar la creació d’un sindicat socialista, la Unió General de Treballadors (UGT).

• Els socialistes defensaven l’acció política. la participació en les eleccions.

• Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament.