Introducció
Liberalisme i nacionalisme (1789-1871)
• Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmic del segle XVIII conduïren a la revolució liberal burgesa.
• La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar els programes dels partits liberals i democràtics de la major part del món i va consolidar el concepte de nació.
• Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, els liberals i els absolutistes, i les nacions i els imperis.
• El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolut va ser enderrocat i moltes nacions van assolir la seva unitat o independència.
1. L’esclat de la Revolució Francesa
1.1. Causes de la revolució
• El 1789, França es trobava en una profunda crisi econòmica i social.
Les causes de la Revolució francesa van ser diverses:
– Des de 1760 hi havia males collites que van provocar l’alça del preu dels aliments i el descontentament popular.
– Impopularitat del sistema de privilegis, que marginava políticament la burgesia i alliberava l’aristocràcia de pagar impostos. La burgesia es mostrava descontenta davant de la seva marginació política perquè només els privilegiats podien ostentar càrrecs i gaudir de reconeixement social.
– A més, la monarquia estava sumida en una crisi financera profunda, provocada per les despeses elevades de l’Estat i de la cort.
1.2. L’inici de la Revolució: 1789
• La Revolució Francesa es va iniciar amb una revolta de l’aristocràcia.
Davant de la proposta fiscal de la monarquia, que pretenia fer pagar impostos als privilegiats, ells van exigir que es convoquessin els Estats Generals.
• Els Estats Generals es van obrir el 1789, presidits pel rei i formats pels representants de la noblesa, el clero i el Tercer Estat.
• Els representants del Tercer Estat van exigir la doble representació, la deliberació conjunta i el vot per persona i no per estament.
• Estava en joc la idea de sobirania nacional.
• Davant de la negativa, els diputats del Tercer Estat es van erigir en Assemblea Nacional.
1.3. La fi de l’Antic Règim
• La radicalització popular (l’assalt a la Bastilla i la revolta antisenyorial) va fer que Lluís XVI hagués de reconèixer la legalitat de l’Assemblea Nacional Constituent.
• El poble de París va donar suport al carrer als representants del Tercer Estat i van assaltar la fortalesa de la Bastilla, van prendre les armes i es van disposar a defensar per la força la revolució.
• La revolució també es va estendre al camp, en forma d’una revolta antisenyorial.
• Davant la radicalització popular, l’Assemblea Nacional Constituent va abolir els privilegis feudals i va promulgar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.
2. Les etapes de la Revolució Francesa
2.0. Les etapes del procés revolucionari francès
• La Revolució Francesa (1789-1799) va passar per tres fases:
– 1.- La monarquia constitucional (1789-1792). Tenia el suport de la burgesia conservadora, que aspirava a arribar a un acord amb el rei i els privilegiats per abolir l’Antic Règim.
– 2.- La república democràtica (1792-1794). Va ser impulsada per la burgesia radical i els sectors populars, que volien una transformació de la societat en un sentit democràtic.
– 3.- La república burgesa (1794-1799). Va suposar un retorn al poder de la burgesia conservadora, que va consagrar el predomini dels propietaris.
Primera etapa:
2.1. La monarquia constitucional (1789-1792)
• El 1789 l’Assemblea Nacional va iniciar un procés reformista per convertir França en una monarquia constitucional i parlamentària.
• La fase inicial de la Revolució, la monarquia constitucional (1789-1792), va destacar per:
– L’abolició dels privilegis feudals i la promulgació de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.
– El 1791 es va promulgar una Constitució, que va exemplificar els ideals del liberalisme polític: separació de poders, sobirania nacional, igualtat legal dels ciutadans; encara que reservava al rei el dret de veto i es va establir el sufragi indirecte i censatari.
– Es va formar una Assemblea Legislativa, en la qual es van redactar noves lleis revolucionàries per garantir la igualtat de tots els ciutadans.
– Expropiació dels béns eclesiàstics (desamortització) i separació de l’Església i l’Estat.
• Les reformes del període 1789-1791 satisfeien els grups burgesos però no a la noblesa, al clero, a la monarquia ni als sectors populars.
El fracàs de la monarquia constitucional
• L’oposició de la família reial a la Revolució es va manifestar arran de la seva fugida de París per unir-se a l’exèrcit austríac, que planejava envair França i restablir l’absolutisme.
• El monarca, desprestigiat, va ser retornat a la capital i es va evidenciar el seu rebuig al procés revolucionari.
• L’abril de 1792, l’Assemblea Legislativa va declarar la guerra a Àustria. Els austríacs van envair França i van arribar a París.
• La situació va originar un clima de revolta entre els sans-culottes, que van assaltar el palau reial, van empresonar el monarca i van proclamar la república (setembre de 1792). Naixia la primera República francesa (1792-1799).
Segona etapa:
2.2. La república democràtica (1792-1794)
• La república democràtica (1792-1794) presenta dues fases diferenciades:
– Convenció girondina: la república va quedar a les mans dels girondins, que van convocar eleccions per sufragi universal masculí per a la nova Convenció Nacional, que va condemnar i ajusticiar el rei, que havia intentat fugir, i també va haver d’enfrontar-se a les pressions de l’absolutisme exterior i a les revoltes contrarevolucionàries internes.
– Convenció jacobina: el juny de 1793, els jacobins van aconseguir el poder i van detenir els principals dirigents polítics girondins. Va ser la fase de més radicalització política i social, dirigida per Robespierre. Va establir el sufragi universal directe, va promulgar una nova Constitució basada en la democràcia social, va aprovar mesures de suport als sectors populars (sans-culottes), va potenciar l’exèrcit i va impulsar la política del Terror.
La caiguda dels jacobins: mitjançant el cop d’Estat de Termidor, propiciat per la burgesia, el juliol de 1794, van ser derrocats i executats Robespierre i altres dirigents jacobins, i es va acabar amb el seu poder.
Tercera etapa:
2.3. La república burgesa (1794-1799)
• A la república burgesa (1794-1799), la burgesia conservadora va recuperar el poder i va pretendre tornar als principis de 1791, i reprendre el control de la Revolució.
• Es va elaborar una nova Constitució (1795) que atorgava el poder executiu a un govern col·legiat (Directori), restablia el sufragi censatari i confiava el poder legislatiu a dues cambres.
• El nou govern va haver d’enfrontar-se a les pressions de la noblesa i de les classes populars. Va perseguir els jacobins, va derogar la Constitució de 1793 i va anul·lar les mesures d’aquell període.
• El 1799, Napoleó Bonaparte, amb el suport de la burgesia, va protagonitzar un cop d’Estat que va acabar amb el Directori i va inaugurar el Consolat (1799-1804).
3. El període napoleònic (1799-1815)
3.1. Napoleó: de cònsol a emperador
• El 1799, Napoleó va ser nomenat cònsol i la seva política de govern va consolidar allò que havia aconseguit la revolució burgesa, evitant el retorn de l’absolutisme.
• Napoleó va inaugurar el Consolat (1799-1804). El seu govern personalista es va dirigir a consolidar la revolució burgesa moderada:
– Va restablir el liberalisme.
– Va firmar un concordat amb l’Església per restablir la pau religiosa.
– Va dur a terme una reforma administrativa de caràcter centralista amb la creació de la figura dels prefectes.
– Va reformar la Hisenda i el sistema d’ensenyament.
– Va promulgar nous codis (civil, penal, de comerç). Va promulgar un codi civil que racionalitzava i unificava les lleis anteriors.
– Va permetre el retorn dels exiliats que acceptessin el nou ordre.
• El 1804, Napoleó es va fer coronar emperador.
3.2. Les conquestes napoleòniques
• L’aspecte més destacat del període napoleònic va ser l’expansió territorial: les tropes de Napoleó van aconseguir conquerir una gran part d’Europa, i el 1811 l’Imperi Napoleònic es trobava en el seu apogeu.
• L’Imperi Napoleònic s’estenia d’Alemanya a Espanya, i excepte Gran Bretanya, bona part de la resta d’Europa era sota el control de França.
• A tots els països annexats o sota la influència francesa, on Napoleó va col·locar al tron generals del seu exèrcit, es van imposar les idees revolucionàries (consagració de la llibertat i de la igualtat legal, implantació de la llibertat econòmica i religiosa, dret a la propietat).
3.3. La caiguda de Napoleó
• Els exèrcits napoleònics van actuar com a conqueridors, van sotmetre les nacions ocupades i van afavorir els interessos materials de França per sobre dels ideals revolucionaris.
• Tot això va desencadenar als territoris ocupats sentiments nacionals contra la França invasora. Les noves idees liberals van ser utilitzades als països ocupats per lluitar precisament contra la presència francesa.
• L’aixecament protagonitzat pels espanyols el 1808 contra la invasió i imposició d’un rei estranger va ser el primer i el que va marcar la decadència de l’Imperi Napoleònic.
• El 1814, després de ser vençut a Rússia i a Espanya, Napoleó va abandonar el poder.
• La derrota de Napoleó, iniciada a Rússia i a Espanya, va concloure a la batalla de Waterloo (1815).
• A partir de 1815 es va prefigurar el retorn a l’Antic Règim.
4. La Restauració, liberalisme i nacionalisme (1815-1848)
4.1. L’Europa de la Restauració
• El Congrés de Viena (1814-1815) va reunir les potències que van vèncer Napoleó amb l’objectiu de posar fi a l’expansió de les idees liberals i restaurar l’absolutisme monàrquic a tot Europa.
• França va tornar a les seves fronteres de 1792 i l’Imperi Napoleònic es va dividir entre els vencedors.
• Les decisions del Congrés de Viena es van completar amb la Santa Aliança (1815), un tractat d’ajuda mútua entre els monarques europeus davant de les amenaces de revolucions liberals.
• Però les idees de la Revolució Francesa havien influït a Europa. A partir de 1815, liberalisme i nacionalisme es van convertir en dues forces d’oposició a la Restauració.
4.2. El liberalisme
• El liberalisme és un sistema polític que fonamenta la societat en l’individu. L’Estat ha de garantir els drets i les llibertats fonamentals de les persones.
• El liberalisme és un corrent ideològic i una doctrina política i econòmica, basada en aquests principis:
– L’individu lliure és un ciutadà i el conjunt dels ciutadans constitueixen la nació, que té la sobirania. La sobirania nacional, que posseeix el conjunt de ciutadans (nació) a través de representants elegits mitjançant sufragi (vot). El liberalisme propugna un sistema representatiu en el qual les decisions emanen d’una assemblea (Parlament), elegida per sufragi, que elabora les lleis.
– La separació de poders, que evita la seva concentració en una mateixa persona (tirania).
– Una constitució, que garanteix els drets i llibertats dels ciutadans.
– El dret de propietat, que assegura als ciutadans que puguin disposar lliurement dels seus béns, és formulat com una llibertat fonamental.
• Les revolucions liberals van posar fi a l’absolutisme i van donar origen a l’Estat liberal, en forma de monarquia o república parlamentària.
4.3. El nacionalisme
• El nacionalisme és una ideologia política que sosté el dret dels pobles a decidir sobre ells mateixos i a defensar la seva sobirania. Defensa, per tant, el dret de les nacions d’exercir la seva sobirania i de crear el seu propi Estat.
• Es pot definir nació com un conjunt d’individus que tenen una sèrie de lligams culturals propis (llengua, tradicions, passat, religió) i que volen viure en comunitat.
• El nacionalisme es va expandir al llarg del segle XIX en defensa d’una Europa de nacions lliures enfront de l’Europa de la Santa Aliança i dels imperis absolutistes.
5. Les revolucions liberals i nacionals
5.0. El procés revolucionari liberal-nacional
• Entre 1820 i 1848 l’absolutisme es va haver d’enfrontar amb vàries revolucions de caràcter liberal i nacionalista.
• Van ser tres onades revolucionàries:
– Les revolucions del 1820.
– Les revolucions del 1830.
– Les revolucions del 1848.
5.1. Les revolucions del 1820
• El 1820 hi va haver una primera onada de revolucions liberals. Una sèrie d’aixecaments liberals dirigits per activistes, sobretot militars, van intentar en diversos països acabar amb l’absolutisme i prendre el poder.
• Tots aquests aixecaments van ser vençuts pels exèrcits de la Santa Aliança.
• Només a Grècia va triomfar una insurrecció contra l’Imperi Turc. El 1822 els grecs van proclamar la seva independència, que es va fer efectiva el 1829 després d’una guerra cruenta.
• També van resultar victoriosos els moviments de les colònies espanyoles d’Amèrica continental, que es van enfrontar a la metròpoli entre 1808 i 1825, i es van declarar independents.
5.2. Les revolucions del 1830
• La segona onada revolucionària es va produir a l’Europa central i occidental, entre 1829 i 1835, i la seva extensió i les seves repercussions van ser molt més grans.
• Aquesta segona explosió revolucionària, originada a França, va significar la implantació de sistemes polítics liberals.
• El moviment es va iniciar a França, on, el juliol de 1830, es va enderrocar Carles X de Borbó i s’hi va proclamar una monarquia de caire liberal en la persona de Lluís Felip d’Orleans.
• També a Bèlgica va triomfar la revolució, es va establir un sistema liberal i es va independitzar d’Holanda.
• Van esclatar revoltes a Polònia, Gran Bretanya i Espanya.
5.3. Les revolucions del 1848: la primavera dels pobles
• Les revolucions de 1848 van comportar el triomf dels ideals democràtics i el reconeixement de drets dels treballadors. A Hongria, Bohèmia, el Nord d’Itàlia i la Confederació Germànica van tenir, a més, un caràcter nacionalista contra els imperis.
• A l’Europa occidental, la revolució de 1848 va significar l’aparició dels ideals democràtics: sufragi universal, sobirania popular, igualtat social.
• La revolució es va iniciar a França. Un aixecament popular va acabar amb la monarquia de Lluís Felip d’Orleans i es va proclamar la república social i el sufragi universal.
• A l’Europa oriental, la lluita va ser contra els règims absolutistes i la dominació imperial austríaca.
• Encara que la majoria d’aquestes revolucions van ser sufocades, les reformes liberals i molts processos d’independència nacional es van consolidar a la segona meitat del segle XIX.
6. Els moviments nacionalistes: cap a una Europa de nacions
6.1. Els moviments nacionalistes
• El Congrés de Viena no va tenir en compte la identitat nacional de molts pobles d’Europa. Per això, en aquests territoris, les revolucions liberals van anar acompanyades de reivindicacions nacionalistes.
• Els moviments d’independència més importants es van donar a Grècia (Imperi otomà), Bèlgica (Països Baixos) i a les colònies espanyoles d’Amèrica continental, que es van rebel·lar contra la metròpoli.
6.2. Les unificacions nacionals
• Un altre tipus de moviments van ser aquells que pretenien la unitat nacional de pobles dividits en més d’un estat, com van ser els casos d’Itàlia i Alemanya.
6.2.1. La unificació d’Itàlia
• La unificació italiana es va desenvolupar entre 1859 i 1870. El regne del Piemont, governat per Cavour, va iniciar el procés, que va suposar una guerra contra Àustria i l’annexió dels Estats italians.
– El 1861, el primer parlament italià va proclamar rei d’Itàlia Víctor Manuel, fins llavors monarca del Piemont; el 1866, els austríacs van abandonar el Vèneto.
– El 1870 van ser annexats els Estats Pontificis. La unitat d’Itàlia es va produir i Roma es va convertir en la capital del regne.
6.2.2. La unificació d’Alemanya
• En la unificació d’Alemanya, dividida en 36 Estats, van rivalitzar Àustria i Prússia. Entre 1861 i 1874, Prússia, amb Otto von Bismarck com a canceller, va resoldre el problema amb guerres contra Dinamarca, Àustria i França.
– El canceller prussià Otto von Bismarck va dirigir guerres victorioses contra Àustria i França, que li van permetre unir tots els estats sota el ceptre del rei de Prússia.
– Després de la victòria de Sedan es va proclamar el II Imperi alemany i Guillem I va ser proclamat kàiser (emperador).
6.3. L’Europa de finals de segle XIX
• A finals del segle XIX Europa semblava haver assolit una certa estabilitat política i de fronteres. Però una sèrie de conflictes continuaven latents.
• L’Imperi Austríac i l’Imperi Turc seguien sent règims absolutistes i hi persistien problemes nacionals, ja que hi havia pobles sota les seves fronteres que volien la independència.
• A l’Europa occidental, la lluita política tenia com a objectius l’avenç de la democràcia i el reconeixement dels drets socials.
Documents
Més webs sobre aquest tema a Buxaweb
- Les revolucions liberals i nacionals (1789-1871) a buxaweb.cat (ampliació)
- La Revolució Francesa (1789-1799) a buxaweb.com
- L’època napoleònica (1789-1815) a buxaweb.com
- La Restauració i les revolucions burgeses (1815-1848) a buxaweb.com
- Els nacionalismes a buxaweb.com
- La unificació d’Itàlia a buxaweb.com
- La unificació d’Alemanya a buxaweb.com
BLOG BUXAWEB 