L’Europa feudal

Introducció

El feudalisme

• A l’Edat Mitjana es va implantar a l’Europa occidental un sistema polític, econòmic i social conegut com a feudalisme.
• El sistema feudal tenia l’origen en el desmembrament de l’imperi de Carlemany i en la situació d’inestabilitat provocada per les invasions de diversos pobles.
• Els monarques, incapaços de defensar el territori, lliuraven les terres a senyors feudals, nobles o eclesiàstics, perquè les governessin en nom seu.
• A l’Europa feudal es va desenvolupar un estil artístic anomenat romànic.

La societat estamental

1. El naixement de l’Europa feudal

1.1. L’imperi de Carlemany

 A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar una gran part de les terres de l’Europa occidental.
• Carlemany es va proclamar emperador l’any 800 i va intentar ser el successor dels antics emperadors romans.
• Per això, va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats governats per comtes.
• Per defensar les terres frontereres, va crear les marques, que tenien un exèrcit dirigit per un marquès.

1.2. La fragmentació de l’imperi carolingi

• A la mort de Carlemany, l’imperi es va desmembrar. L’any 843 els successors de Carlemany van dividir l’imperi en diversos regnes.
• A més, una sèrie de pobles van portar a terme atacs i invasions durant els segles IX i X.
• Els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l’est es van abatre sobre els regnes d’Occident.

La divisió de l’imperi de Carlemany
Invasions dels segles IX i X

1.3. Els orígens del feudalisme

 En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, els monarques van haver de comptar amb els nobles.
 Els monarques van establir amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge.
 Molts dels antics comtes, càrrecs eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals.
• Aquesta noblesa repartia entre altres nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seves terres (feus) perquè hi visquessin, les governessin i mantinguessin un petit exèrcit.

El vassallatge feudal

2. La noblesa feudal

2.1. El rei i els seus vassalls

 A la cúspide de la societat feudal se situava el rei. Els monarques eren representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i de mantenir unit el seu regne.
 El rei tenia les següents atribucions:
– Dirigir campanyes militars.
– Demanar impostos en cas de guerres, coronacions, casaments, etc.
– Exercir de jutge suprem en litigis o plets, però no podia interferir en els feus dels seus nobles o dels de l’Església.

2.2. La noblesa guerrera: un grup privilegiat

 A la societat feudal, la funció principal de la noblesa, i del mateix rei, era la de ser guerrers. Eren els cavallers.
 Els fills de les famílies nobles eren educats i ensinistrats com a guerrers. Als divuit anys se’ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes.
 Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori o per enfrontar-se a altres nobles.
• La seva funció social permetia a la noblesa viure amb privilegis.

3. Els pagesos al món feudal

3.1. Viure al feu

 El feu el constituïen les terres que el rei o un noble havia atorgat a un altre senyor feudal.
 El senyor feudal es reservava les millors terres per a ell, la reserva senyorial, i les treballaven els seus serfs. En aquestes terres hi solia haver el castell.
 El senyor repartia una altra part de les terres en lots (masos) que eren lliurats a serfs o a camperols lliures, a canvi del pagament d’unes rendes.
•El senyor feudal tenia, a més, sobre totes les terres del feu, les pròpies o les d’altres propietaris, el dret de jurisdicció.

Un feu

3.2. Els pagesos del feu

 Els pagesos eren la majoria de la població (90 %). Podem distingir dues categories:
– Els pagesos lliures (vilans o alodials), que podien ser propietaris de la seva terra, cosa poc freqüent, i disposar lliurement de si mateixos.
– Els serfs, que no tenien llibertat personal i estaven lligats a la terra del senyor.
• El rendiment de la terra era escàs i es practicava la rotació biennal, és a dir, es treballava la meitat de les terres i l’altra meitat es deixava reposar.

3.3. L’habitatge dels pagesos

 Els pagesos vivien en pobles petits o en cases disseminades. Als pobles hi vivien també alguns artesans o petits comerciants.
 Les cases eren senzilles, amb una o dues habitacions i, a vegades, un magatzem o un estable, encara que resultava habitual que els animals els tinguessin a la mateixa casa.
 El sòl era de terra, i una llar de foc els servia per escalfar-se, il·luminar i cuinar.
• El mobiliari era escàs.

4. L’Església cristiana: els clergues

4.1. Una Europa cristiana

 Cap a l’any 1000, la majoria dels habitants de l’Europa occidental eren cristians. Tots se sentien membres d’una mateixa comunitat, la cristiandat.
 L’Església mantenia la unitat dels creients i en fixava les obligacions religioses.
• Seguir les normes de l’Església servia per redimir els pecats, assolir la vida eterna i evitar la condemna a l’infern.

4.2. L’Església regulava la vida social

 Tota la vida social o privada estava marcada per la intervenció de l’Església.
 El naixement, el matrimoni o el funeral tenien les seves cerimònies religioses, i l’Església s’encarregava de l’ensenyament i de l’assistència a pobres i malalts.
 L’Església va establir la “pau de Déu” i la “treva de Déu”, que eren uns períodes de pau obligatòria en cas de guerres.
• L’Església va ordenar que les esglésies i els monestirs constituïssin llocs on no es pogués entrar sense autorització.

4.3. L’organització de l’Església

 L’Església medieval tenia immensos feus i cobrava als cristians el delme, un impost per mantenir el clero.
 L’Església va estructurar una organització excel·lent. Així, els cristians s’agrupaven en parròquies, dirigides per un sacerdot (rector).
• Un conjunt de parròquies formava una diòcesi, al capdavant de la qual hi havia el bisbe. Capellans, rectors i bisbes formaven el clero secular.
• Per pregar a Déu en soledat, monjos i monges, sota l’autoritat d’un abat abadessa, van fundar monestirs. Integraven el clero regular.

L’organització de l’Església

5. Els monestirs medievals

5.1. L’Església es ruralitza

• En un món on la majoria de la població era pagesa, l’Església es va haver de ruralitzar, és a dir, establir-se al camp, per evangelitzar i dirigir la vida pagesa.
• L’església era l’edifici central de qualsevol vila, poble o ciutat. Els fidels hi acudien a oir missa els diumenges, les festes, els bateigs, etc.
• A partir de l’any 1000, a més de les esglésies parroquials, es van construir molts monestirs, que es van convertir en centres de cultura.

5.2. La vida als monestirs

 Un monestir era un conjunt d’edificis i dependències, a més de l’hort, el molí i les terres de la seva propietat.
 El centre del monestir era l’església, on els monjos i les monges anaven a resar diverses vegades al dia.
• L’oració era la seva activitat principal ja que la vida monàstica tenia com a objectiu allunyar-se del món i tenir un contacte més directe amb Déu.

Un monestir medieval

5.3. Les regles monàstiques

• Els qui aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i feien tres vots o promeses: obediència, pobresa i castedat, i vestien un hàbit que els identificava.
• Tots els ordes religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques.
• Durant l’Edat Mitjana es van fundar molts ordes religiosos. El més important va ser el dels benedictins, que sant Benet de Núrsia va fundar a Itàlia al segle VI.

La regla de sant Benet: “Ora et labora”

6. L’art romànic. L’arquitectura

6.1. Un art religiós

 Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d’Europa un estil artístic anomenat romànic.
 La gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l’Església van fer que les manifestacions artístiques d’aquella època fossin essencialment religioses.
• Dins de l’art romànic, l’arquitectura va ocupar un lloc fonamental.

6.2. Les esglésies romàniques

 Els elements essencials d’una església romànica són:
 La planta era d’un únic braç amb una o tres naus. Aviat es va afegir un braç més curt, el transsepte, que donava a les esglésies una forma de creu llatina.
 Es van aixecar voltes de canó sòlides per donar consistència als edificis.
 Per reforçar els murs que sostenien les voltes de pedra s’hi adossaven contraforts sòlids a les parets exteriors.
 També era habitual col·locar una torre campanar a l’exterior.
– Als monestirs es van construir claustres.

Una església romànica

7. La pintura i l’escultura romàniques

7.1. Ensenyar i decorar

 L’estil romànic decorava les esglésies amb escultures i pintures de caràcter religiós, que explicaven al poble els fets sagrats de la Bíblia.
 Al món medieval, la immensa majoria de la població era analfabeta, és a dir, no sabia llegir.
 Per això, les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien llegir i aprendre sobre la religió.
• A més de la seva funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa.

7.2. Frescos i taules

 Les pintures romàniques tenen una gran força expressiva, però tècnicament són molt senzilles.
 S’hi utilitzava, essencialment, la tècnica de la pintura al fresc.
 Els motius més utilitzats en la pintura romànica eren les representacions del Pantocràtor, que se situaven a l’absis i ocupaven una posició central dins de l’Església.
• A més dels frescos, es feien pintures sobre taules.

7.3. Una escultura al servei de l’arquitectura

 L’escultura romànica tenia una dependència important de l’arquitectura i les figures solen adoptar les proporcions i la forma de la superfície sobre la qual van ser esculpides.
 També eren importants els capitells de les columnes o pilars, tant de l’interior de l’església com de la portalada o dels claustres.
• També són abundants les talles religioses de fusta, policromades de colors vius.

Documents

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb